Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles I^'eterna primavera,
i Iluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; niés Déu ungi d'aroma sa testa consagrada i li donà per trone I'esquerpa serralada,
per font I'immensa mar.

Quan Iluny, damunt les ones, renaix la Ilum divina, no canta per ses branques l'aucell que encativam; el crit sublim escolta de l^'àguila marina,
o del voltor qui passa sent l^'ala gegantina
remoure son fullam.

Del Ilim d^'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s^'alimenta
de les amors del cet.

Arbre sublim! Del geni n^'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita I^'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge i el cel qui l^'enamora, i té el Ilamp i l'oratge
per glòria son delit.
Oh! si: quan a lloure bramulen les ventades
i sembla que l'escuma que tombi el seu senyal, Ilavors ell riu i canta més fort que les onades, i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera reial.

Arbre, mon cor t^'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, reinar sobre I^'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... oh vida! oh noble sort!
Amunt, anima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins I^'altura com l^'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada
com l^'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera