Capvespre

He vist transcórrer el temps color de rosa
que menava del groc a la blavor.
Sobre els vidres escric, a la bavor
del meu alè, versots com si tal cosa.
Amb entintada ala de papalló,
veig com la nit arriba, i com reposa
al parroquial rellotge, sense nosa,
un aturat minut de carreró.
Serà el moment d'eixir a la terrassa
silenciant la meva parla tosca
que crida pels racons. Sense dar passa
i encarat a la nit, damunt un moble,
escoltaré el lladruc, rere la fosca,
com un anell, enrevoltant el poble.

CARDELL Miquel

Miquel Cardell (Llucmajor, Mallorca, 1958) hè pueta è giurnalistu.
Diplumatu in Scenze di a cumunicazioe, travaglia da giurnalistu spezializatu in campu culturale. Cullabureghju cù u Diario de Mallorca è I media lucali.
Hà publicatu unepoche di racolte puetiche, è trà quesse:
Elegia de Grumers (1978) Magazine (1983), Instamàtic (1990), Tebeo (1992), Material de calendari (1993), Sota la volta de ferro(2000), è Les terrasses d'Avalon (2008), chì hà ricevutu u Premiu Cavall Verd-Josep M. Llompart in u 2009.

El dol ara escridassar

El dol ara escridassar
les campanes del ventre,
quan un nítid gemec
es barreja amb l’espuma de l’adéu.
Fresques ombres de matinada
guien un feble rierol,
adormit encara
prop dels teus llavis.
Un estol de murades
ha esvalotat runes d’absències
que niuen en el fosc penya-segat
de les tèrboles mirades.
Perdures en el camí dels dies,
absort per l’obscur silenci
que acomiada les tenebres
del teu àlgid pensament.
T'encamines cap al polsim
tenebrós de l’oblit,
per l'esfereïdora presència

ARBONA i SANTAMARIA Antonia

Spezialista di linguistica catalana, hà publicatu parechji libri in literatura : puemi, rumanzi è assaghji. Trà quessi, da rimarcà :
Teories d'amor i desig (Recull de sonets)(1992), Terra i cendra (1993), Murades de sensacions (1995), Cadència (1998), Mans de carboni (1999), Gènesi (2000), Synthesis(2000), Singàmia (2001), Panys en la penombra (2001), El cromatisme dels mots (2002), Territori d'encluses (2005), La veritat i el límit(2007), Canelobres que enlluernen (2008) i Rere la màscara (2008).

Sos zigantes

murghen sa notte
lentolos de abba
si pesan cun su ‘entu
cuntrastan s’umbra
cun boghe limpia ‘e frunda
a passos mannos
pigan a sa lughe
cando creschet su mare
e sa campagna drommit

Cando sa manu

cando sa manu ‘e su ‘entu
falat subra sas chimas
piulende
e unu sonnu ‘e abba
dae attesu ciamat su sole
istraccu de altura
in d’una nue ‘e puzoneddos
in custu profundu tou
no ischire chie sese
mi toccat a m’accerare
e bi ‘etto ‘oghe
tue no faeddes
abba’ su sole
abba’ : in d’unu fundu ‘e lughe
s’umbra de un’ae ruende

Ammèntadi sos lampos

ammèntadi sos lampos
chi nos an abbidrados
a balcones de aèra
pustis semus bessidos
bestidos de abba
e bettaiat tronos
che pedra rodulende
inue zoccat s’umbra
tue as abertu sas manos
pro calchi cosa riende
chi no isco
e unu puzoneddu
s’est iscappadu ‘olende
tando t’apo faeddadu
deo puru tremende :
dae custu logu ‘e umbra
amus a pigare ?
abba’, già isfozat sa lughe
ogni ratu ‘e olìa

SOLE Leonardo

SASSARI. 23.02.2014. E’ morto ieri pomeriggio, alle 5 e mezzo, nel reparto di medicina d’urgenza dell’ospedale civile, Leonardo Sole: aveva 80 anni. La notte, mentre era a casa, si era sentito male, e i familiari lo avevano accompagnato al pronto soccorso. Purtroppo il quadro clinico era gravissimo, e infatti l’ictus non gli ha lasciato scampo. Solo in questo modo poteva spegnersi una mente così vivace e iperattiva. A scorrere l’elenco di tutte le cose che ha scritto e fatto Leonardo Sole in tanti anni, viene il mal di testa.

Quande a lûxe...

Quande a lûxe, chinando zù da-i bricchi
furtiva comme ‘n laddro de cavalli
a va a pösôse, primma ancon d’arvise
in lampi e spruìn, ‘n sciö fì do çê,
mi me ritrovo, sensa poi pensôghe,
lazzù ‘n te l’isoa, proprio ‘n mezo a-o sô.
Comme ‘na börca de pappê de strassa
a va scûggiando lenta ‘n mezo a-o mô
spunciò da n’öia che a s’è appena isò,
cuscì mi vaggo, abbarlûgau da’n séunno,
a perdime ‘n te ‘n mô de sensasuìn.
Me pô d’ëse ‘n’ochin de mo ‘n ti schêuggi
o ina farfalla ch’a se bagne a-o sô

Malincunìa de ‘n giurnu

Remuìn de vento forte in scia Punta
e l’unda che a se franze lenta lenta
mentre deré a l’Isua o sô o tramunta
e o çê o brüxe ‘n fögu sensa sciamme.
Culuri inbescighé tra russu e viola
in tu cutùn de nüvie là e chi gianche :
culuri de ‘n pittù che o se diverte
a rende o çê ‘n quadru sensa sfundu.
Ciù tordi a lun-a con pasiensa a pigie
pe n’uégia tutti i bufi culuré.
Reste chi e là cuarche suspìo viola
malincunìa de ‘n giurnu che ciù u nu gh’è.

Pages