He vist transcórrer el temps color de rosa
que menava del groc a la blavor.
Sobre els vidres escric, a la bavor
del meu alè, versots com si tal cosa.
Amb entintada ala de papalló,
veig com la nit arriba, i com reposa
al parroquial rellotge, sense nosa,
un aturat minut de carreró.
Serà el moment d'eixir a la terrassa
silenciant la meva parla tosca
que crida pels racons. Sense dar passa
i encarat a la nit, damunt un moble,
escoltaré el lladruc, rere la fosca,
com un anell, enrevoltant el poble.

El dol ara escridassar
les campanes del ventre,
quan un nítid gemec
es barreja amb l’espuma de l’adéu.
Fresques ombres de matinada
guien un feble rierol,
adormit encara
prop dels teus llavis.
Un estol de murades
ha esvalotat runes d’absències
que niuen en el fosc penya-segat
de les tèrboles mirades.
Perdures en el camí dels dies,
absort per l’obscur silenci
que acomiada les tenebres
del teu àlgid pensament.
T'encamines cap al polsim
tenebrós de l’oblit,
per l'esfereïdora presència

murghen sa notte
lentolos de abba
si pesan cun su ‘entu
cuntrastan s’umbra
cun boghe limpia ‘e frunda
a passos mannos
pigan a sa lughe
cando creschet su mare
e sa campagna drommit

cando sa manu ‘e su ‘entu
falat subra sas chimas
piulende
e unu sonnu ‘e abba
dae attesu ciamat su sole
istraccu de altura
in d’una nue ‘e puzoneddos
in custu profundu tou
no ischire chie sese
mi toccat a m’accerare
e bi ‘etto ‘oghe
tue no faeddes
abba’ su sole
abba’ : in d’unu fundu ‘e lughe
s’umbra de un’ae ruende

ammèntadi sos lampos
chi nos an abbidrados
a balcones de aèra
pustis semus bessidos
bestidos de abba
e bettaiat tronos
che pedra rodulende
inue zoccat s’umbra
tue as abertu sas manos
pro calchi cosa riende
chi no isco
e unu puzoneddu
s’est iscappadu ‘olende
tando t’apo faeddadu
deo puru tremende :
dae custu logu ‘e umbra
amus a pigare ?
abba’, già isfozat sa lughe
ogni ratu ‘e olìa

Quande a lûxe, chinando zù da-i bricchi
furtiva comme ‘n laddro de cavalli
a va a pösôse, primma ancon d’arvise
in lampi e spruìn, ‘n sciö fì do çê,
mi me ritrovo, sensa poi pensôghe,
lazzù ‘n te l’isoa, proprio ‘n mezo a-o sô.
Comme ‘na börca de pappê de strassa
a va scûggiando lenta ‘n mezo a-o mô
spunciò da n’öia che a s’è appena isò,
cuscì mi vaggo, abbarlûgau da’n séunno,
a perdime ‘n te ‘n mô de sensasuìn.
Me pô d’ëse ‘n’ochin de mo ‘n ti schêuggi
o ina farfalla ch’a se bagne a-o sô

Remuìn de vento forte in scia Punta
e l’unda che a se franze lenta lenta
mentre deré a l’Isua o sô o tramunta
e o çê o brüxe ‘n fögu sensa sciamme.
Culuri inbescighé tra russu e viola
in tu cutùn de nüvie là e chi gianche :
culuri de ‘n pittù che o se diverte
a rende o çê ‘n quadru sensa sfundu.
Ciù tordi a lun-a con pasiensa a pigie
pe n’uégia tutti i bufi culuré.
Reste chi e là cuarche suspìo viola
malincunìa de ‘n giurnu che ciù u nu gh’è.