Anells de rum
Puesia
Quina pena l'ùltima tarda
sense astres encaral
L'ùltim raig de sol
s'ha apagat xino-xano
on ara no s'espera
d'ombra una pau sincera
*al carrer, allà fora.
Malenconiós un cigar,
aqui, ara, deixat
de banda, oblidat
com una peça de tela,
consumeix la seva lenta brasa
i regala a la cambra
anells de funi volat,
amb la flegma lleu
d'un llum d'espelma.
Aquells anells es tornen
espills suaus de memoria
amb descolorides imatges
d'un temps antic florit
que s'aboca al pensament;
de moments serens
d'anys d'edat menors
del temps passat,
amb crides d'amor
gaudits o somniats...
Ànsies de millor sort
i amenes visions
i tempestats acabats
i ales xopes i calades.
I tot és va que així s'acaba
en cendra el trist consumir
del cigar caigut
de la mà desconsolada
d'un vell qui em penso
altre no tingui que un somni
ara, a cap abaixat
al caire de la taula,
en l'actitud de perdonar
per a tot allò que li falta.