la madonna piange !

le lacrime te rigano te guance giù
fin sui petto
piange
piange veramente
proprio
è vero
tutti lo hanno visto
ci credi
gli scienzati lo hanno verificato
è sangue
sangue vero
ma...
è sangue maschile
la madonna?
già
la madonna

la madonna è un transvestito !

Res queda entre nosaltres més que els nostres
ulls sospesant la derrota. Una
mesura poc fiable on ningù no sap
qui guanya o perd. Potser res sigui
veritablement el que necessitàvem;
pensa, amor: un areny sense petjades,
una mar sense aigua ni gavines. Res
ens ompliria tant com la distància,
com els gestos carbonitzats
pels calius del record.
Ni les carícies, amb el cor t’ho dic,
ni les besades, podrien revifar
aquell esbós d’estima, d'un amor jovenívol
que s'esfullava baix la pois de la matinada.

Ara el record, Eva, tot just la nit
acaba d’encendre la fogata del descuit.
Et record, ara i sempre,
tirant la mirada al cendrer
per a dar-te fesomia de present.
Del port hi niaran gavines. Algù
desconnectarà un aparell de televisió
engegat massa alt, i ni tu ni jo
ens adonarem del nostre desmanegament,
sostinguts pel primíssim fil
de la distància. Part damunt nosaltres,
com movent-se pel sostre, hi reviuran, un a un,
els actes, una a una les paraules:
com tot, si ho mires bé,
com les ones que t’acosten i t’enduen

I donar-te
petita mort francesa
amb
llavis,
dents,
llengua
boca
per què la fiblada no et sagne
quan perdes la cuirassa.
Perquè tota pena
naix sempre a la gola.

In un’istajone jà jumpada
de sa vida nostra
-tue l’aisti aizu comintzada-
ti narzei chi no b ‘aiat àndalas .
Chi addainanti disti
su tràbine arcanu...

Tando no mi podias cumprendere.
Fis’ comintzende una jogada a iscacos.
Eo nde ‘enio dai annos ludros
chi abbiein in megus
unu ‘isu iscumpartidu de su mundu a biculos,
cun totu chi amere sa vida.