Adosat el cos, la cambra
Entre els records que algun naufragi, que el port
Traduia, entre onades discretes, besos innats a uns llavis
Que es vessaven com la fusta vella de l'albada.
Restava un tros de gerani miserablement
Entre les dents agres de vidre.
I entre les dents del vidre un òpal d'aixella.
Un cendrer anatòmic i invisible
Que devoraves amb fúria, amb un desig irreductible i frenètic.
La cambra restava al camp, desolada, pressa facil de les parets,
Encenall, derrota d'uns ulls celests que es glaçaven, de vegades
Tot l'amor triomfant dins d'una lletania visceral.
Es fossava el cos el.lètric de l'amant.
Destrossant la nuesa i els marcs de la porta.
Degotant la sang px un carrer ple de natges buides i secretes,
O aqueixa impossibilitat d'un setge, d'una cella entre els pins.
L'amant, l'amant, suicida de les hores
Crepuscul i vent de carn i dacsa, restava
Un toll a la porta de blaníssim cristall
I uns dits tremolosos, i unes sines.
La mort era experta i ignorant en l'amor,
Era cel i llenç en blanc i uns llavis dins d'un propra.
La cambra et tanca la porta, els cabells bruns i el cos, llevant
Olors de safir i d'estrella, un buit gelat
En la humitat d'uns llavis salabrosos, plens d'arrels,
Plens d'arrels quotidianes.