No diguis el meu nom
Anomenar-me
és prostituir el silenci
I tu ets viva
com un altar profanat
filla de totes les veus
impossibles de l’univers
No diguis el teu nom
Vine
a l’obscura veu del tacte

In Divan (1982)

(Primera introducciò de la veu)
I - Les branques de l’oliver servien de creu
Jérez de la Frontera on els cavalls canten un cor que
s’assembla a les dotze mesures d’un blues espaventat cap a
les encluses de ferrers que han oblidat que viven encara.
Unes notes s’agafen als platans que remouen els somnis andalusos,
llesques de pa perdudes pels qui tenen ara una fam inextinguible.
Ah, gitanos de Jérez !, morenos de verde luna, com deia ell
en el moment de l’amor, ah tigres de les rambles,

Avali capiscu parchì
ugni volta ch’e strappu un fiuri
cresci u bughju di u mondu

Sempri aghju nasighjatu chì sta cità
piatta u so veru visu
à pocu à pocu
vecu comu ugni
casamentu
carrughju
statua
piattani
- daretu à a so apparenza -
una giugrafia invisibuli
ch’e scunnoscu ma chì
pianu pianu
cumenciu à capiscia

Campu in quistu universu immobuli
turratu petra
- sempri identicu in u tempu -
ugni tantu
ci sò picculi nuvità
un culori
un adori
quidda musica
chì parini piantà
- solu pà una stonda/stunda ? -
u ritimu di i ghjorna
quista munutunia affannosa
tuttu torra una listessa miludia
u stranu ribombu
- insintevuli ma custanti-
di quista piova contr'à u vetru di a me fronti

In un paisaghju
pisatu annantu à i cennari
- sfumichendu dinò -
di quiddi antichi dumandi
chì nimu si fà più
spasseghja un omu filici
- senza misteru -
à tempu ch’iddu hà apertu l’ochja
ùn hà mai circatu di capiscia u mondu
si hè limitatu à campà
è sminticà ch’iddi fermani dinò
starminati rughjona da scopra

Pensu
à beddu spissu
à a me cità
à l’intucchevuli nibbia chì si pianta
subra à calchì quadrera
ed à u mistiriosu silenziu
chì invadi tutti i carrughja
- quistu biotu irriparevuli