Hè statu prufessore di liceu è po hà direttu una rivista di arte in Spagna. Cullabureghja in parechji prugramma di radiu è televisone per sugetti di literatura è cultura. E so ultime racolte puetiche sò: Ombres (2000) è Temps en blanc (2003).
Quel jour je ne songerai pas à l’appartement
aux murs strictement peints en rose ?
J’arrive à la maison les semelles pleines de sable,
mouillé par la pluie et je n’ai plus rien à faire
que regarder la photo
qui te distingue avec le maillot
léopardé que tu ne voulus pas garder,
en écoutant la voix de Lou Reed
et le sourire nettement heureux.
Je marche embusqué d’automne
dans le couloir que je ne veux pas
plein des poèmes sur toi,
déception houleuse sans mot
dans le vase liquide des verbes où tu bouges.
La paix est le temps de charger le fusil
Bob Dylan
Il nous fallait ramasser nos morts
et nous ne pouvions pas nous occuper de nous-mêmes,
de notre douleur ou d’un bonheur
moindre;
la vie coulait tout autour,
étrangère.
Je savais que nous étions des types compliqués
et que ce que nous disions n’était pas toujours ce que nous voulions dire,
mais certains jours,
de rares jours,
je me réveillais tout neuf après avoir rêvé de toi.
Hà cullaburatu cù a più gran parte di i giurnali è riviste in Catalogna è da 1999 dirige u supplementu culturale di u cutidianu Avui in Barcellona. Hà publicatu duie antulugie di a puesia catalana di oghje è parechji libri di puesia: l’ultimi più significativi sò El pont de Mühlberg (2002) è Menta (2005). Hè statu Premiu San Jordi 2001.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
¡Oh mortal! ¡Oh mortal!, deshaz la rueda
pues de vida a merced de la agonía
lo que te queda es lo que no te queda.
El telèfon sabia cada cita
i la veu estremida del missatge.
Adesiara m’engatava per no veure’m
(impossible llegidor d’una carn inefable)
nuu d’amor sentint-me enamorat.
Al bar fassers, formica sense marbre,
carretades d’arena feta espera:
un desesper sencer no dóna cap imatge.
Aquella por secreta amb gust de poc
m’anava esperitant amb dues paraules
Moriu de pensament cada matí i no tendreu pus mai més por de morir.
HAGAKINE
El mar enfora, com un suplici pla.
Has escrit aquesta frase aixuixí
i no tens temps d’escoltar-la
créixer i bategar, ni de saber el gust de sa energia
de contacte, de son dibuix exacte.
Pèlion, el teler per filar tos dolors
pot esser eixa computacional ciència que domines.
No em teoritzaves sobre conjunts difusos
amb els algorismes més humans que matemàtica explora?
No m’enlluernaves amb prodigis de màquines intel·ligents
Biel Mesquida hè natu in Castelló de la Plana in u 1947. Hà toccu tutti i generi literarii: nuvelle cun Self-Service, El bell país on els homes desitgen els homes, Som l'altre, rumanzu L'adolescent de sal, Puta Marès, Doi, Excelsior o el temps escrit, Vertígens è a puesia cun The blazing library è a prosa critica. Una persunalità generosa assai, un dinamisimu mai stancu. Hè l’anima di issu Festivale di a Puesia Mediterranea.
CAPITOL 1
1. So isetende dae prus de duas oras, e isetare non m’est pràghidu mai. Già l’isco chi no li praghet a nemos a isetare sena resone peruna, ma est chi a mime mi faghet ammachiare. Ando dae una punta a s’àtera de su cherbeddu, faeddo cun megus a sa muda e a sa sola, m’assustat su bòidu de su nudda. Creo chi una die de custas apo a fàghere unu machine. No isco ite, e però lu fatzo. Mancari mi pòngio a aboghinare frastimende chi so istracu de isetare, chi non bi la fatzo prus.
