Eranu sei ore, Ghjuvan-Tumasgiu si discitava. Era ghjuntu a viciglia è, ancu s’ellu avia vighjatu assai, discurrendu cù a so mamò è u so ziu Rigolu, ùn avia più mancu appena voglia di dorme. Quandu ellu era in paese li piacia à gode u più pussipule u tempu ch’ellu ci passava.
Ghjuvan Iviu Acquaviva hè unu trà l’agricultori chì anu fattu a scelta di stallà si in paese. Face l’allevu in Lozzi è da issu bellu paese niulincu piglia pretesa cù a prufessione pè a labelizazione di a farina castagnina ; hè presidente di u sindicatu di difesa di issa appellazione.
« Alo, Ghjuvanni hè Marcu, sò à l’Oriente. Ùn ti si vedi più. Chì faci ? T’aspettu fin’à cinqui ori. Dopu mi ni vò. »
Era u cinquiesimu messagiu ch’e lasciavu! Aviu spostu u mio telefonu è aviu accesu una sigaretta. A terrazza di u caffè era viota. Eramu sabatu. Ci era pocu mondu chì passava annantu à a strada. Di l’altra banda, in la faculta di drittu, s’induvinava una presenza. Una salla avia i so lumi accesi. Forsi calchì studianti travagliava sempri. Ùn avia più da trigà a notti. Eramu guasi d’inguernu.
MORACCHINI Ghjuvan Luigi
U primu premiu : I bucciuleddi
Prima di mette i pedi in quella casuccia vechja à cantu à u fiume, un m’arricurdava di nunda.
Era bughja nera a mo memoria, cume s’avissi avutu qualchi accidenti, o affare cusì, dà ùn pude ricurdami di nunda.
Ma più che un agrottu fisicu di a mo personna scunfinita, era forse l’agrottu d’una memoria assufucata, svrimbata, sta casuccia persa in u tempu ancu più che in un locu disertu.
L’agrottu di a memoria, aghju dettu.
Ma issu sintimu qui l’aghju pruvatu sopra tuttu videndu i ritratti.
1
Té, qui m’havia de dir que enguany acabaria passant les vacances d’estiu en un balneari txec! Fa mesos que les companyes de la residència em varen començar a parlar de les fonts termals de Karlovy Vary, i de la mateixa ciutat, barroca i classicista. Mig de veres mig de broma, els vaig dir que si aconseguia d’enllestir la tesi abans de l’agost, hi aniria per recuperar-me’n. La tesi, és cert, ja l’he acabada, però encara n’he d’escriure la introducció, que és el que pens fer aquests dies.
Ja hi tornam a ser. Jesús quin dia, avui. Ho serà gruixat amb aquesta lumbàlgia que passeig. M’hauria d’haver donat de baixa. No puc més i encara no he començat. Fos no fos em posaria a cantar per mirar d’enterrar les penes. Què hi quedaria bé, en aquesta cambra: un pasdoble? No, seria molt ordinari.... Un trosset d’òpera? Però si jo no tenc veu per enfilar-me amunt i amunt. I un cuplé una mica picantó? Això sempre queda bé. Fins i tot els senyors, en parlar una mica de cul ja riuen. És que ells també en tenen un bocinet.
