La flamarada

Alt -en l'excessiu clamor
o en l'exagerat silenci- amor,
com rossinyols de la llum el cor
s'arca cap al cel. No persegueix
altre voi que un sentiment
lleu, escapat potser a moltes trampes
i a molts tempestats, fi
rastre d'ales pel sender. He
cercat la llum i ets qui vull,
doble vaixell amb carga. Cap altra
té una bodega tan replena: tot el plor
i el riure, el minvat plaer i la pena.
Tu ets un camell assedegat
d'un esguard, meva reclamada llàgrima,
i desafies l'extenuant set d'una travessera
entre una pedrera d'estels. Aquest
és el desert que t'encadena en brames
a viure -com esclava- el massa amor.
Però si acostes els llavis
al gust d'un somriure
ja és rescat: els dies
de les taronges i de la menta
tornen a perfumar. Dintre nostre
conquereixen major crèdit els somnis,
on es perden i es troben les coses,
Més que totes les paraules escrites
per la ploma d'un poeta.
Els rossinyols cridaners, només,
-plomes lleugeres al vent
que van veure encendre's la lluna al cel-
saben quina follia empeny el gronxador
entre alegria i dolor. Els nostres somnis
posseeixen una clau: l'espera
d'una veritat més gran. Nosaltres,
en l'alegria de l'horror,
ànimes de vells rossinyols
més enllà de la vida
albirem l'espurneig d'aquella llum
que ens omple els ulls maquillats,
més segura de cada nostra saviesa.