Article publicat en el Levante-EMV divendres 4 de setembre del 2015

Tot pla i a peu pla

J. Leonardo Giménez

Estant almorzant, Cèlia, l’ama de la cafeteria on esmorze, m’apunta una locució per a esta columneta, “tot pla”. Em sona, però li demane que me la diga en el context que ella ho diria. Ella és madrilenya i benissera d’origen i alzirenya de residència, i li agraden molt les expressions genuïnes i el valencià pla. Em conta que la primera vegada que va sentit eixa expressió a Alzira va ser a un home també de la Ribera, de Benicull. A la preguntà: “Com va això, tio Pere?”, ell li contestà: “Perfecte, tot pla”, és a dir que tot anava molt bé, la faena, la salut, etc. Curiosament, després d’eixe dia, en un bar d’Alzira també, on almorzen llauradors, jornalers i gent de pas cara l’estació, he tornat a sentir eixa locució. Trobe que és una expressió molt pròpia del nervi i la singularitat de la nostra llengua, representativa de la nostra rica fraseologia, que mereix ser catalogada en els nostres reculls normatius. El Diccionari català-valencià-balear inclou l’expressió “trobar-ho tot molt pla”, com a ‘trobar-ho molt fàcil’, de significat paregut. Alguns governants, especialment quan gaudien o creien que gaudien de poders duradors i hegemònics, devien trobar-ho tot molt pla, sense obstacles, i robaven a mans plenes, però ja s’ha vist que les planures polítiques també tenen els seus clavills i les seues barreres de seguretat.
Una altra locució molt nostra és “a peu pla” i, més completa, “entrar a peu pla”, és a dir ‘a nivell del lloc pel qual es camina sense haver de pujar ni baixar’, ‘al mateix nivell’, “En la cova s'entrava a peu pla”, “M’agraden les plantes baixes per a viure, perquè entres i les recorres a peu pla, sense escalons ni rastells”. Això pensaven (i pensen) els i les corruptes, que podien (i poden) entrar a peu pla en tots els lloc i especialment en l’erari públic. Els hòmens i les dones també podem ser plans i planes, però amb dos significats ben diferents: Un “home pla” pot ser un senyor de ‘tracte fàcil, senzill, accessible’. Se sol dir dels que, per la posició social, formació o bagatge cultural o educatiu, podria esperar-se el contrari, “Els Cervelló sempre han tingut una bona posició, però és gent molt plana en el tracte”. Però un “home pla” també es podria dir dels de condició humil, de condició socioeconòmica inferior, però això queda molt antic, millor que ens quedem amb l’accepció d’home tractable, humà, etc., siga de la condició social i econòmica que siga.

Alfàbiga

Teresa Tort
Alfàbiga

Una part immensa del patrimoni immaterial de la humanitat és fungible. Un munt de records nostres desapareixeran per sempre, perquè no hauran tingut accés al relat ni a la iconografia ni a la representació artística. Són l’alè invisible de la nostra ànima mentre dura, i prou.
I aquest patrimoni que s’esfuma en un silenci discret té, com a molt, petites àncores: paraules que fan de postal de records sencers. I ara que és estiu i fa calor repescarem la postal de l’alfàbiga. Una planta per a la qual tenim fins a 34 maneres (1) diferents de referir-nos; variacions fonètiques a banda. Una planta pobra, que s’asseca amb facilitat però que ocasionalment pren protagonisme als carrers, a les terrasses o a les cuines de la nostra cultura.
Tot i que la forma més antiga d’aquesta herba és alfàbega, tal com es diu encara en gran part del domini lingüístic (2), la forma preferent al diccionari normatiu de l’IEC és alfàbrega. I per poca intuïció lingüística que tinguem, podem endevinar que procedeix de l’àrab; en concret, de la forma ”al-ḥábaqa”, amb el mateix sentit. (3)
Aquesta imatge verda i olorosa em trasllada a les nits d’estiu arran de l’Ebre, amb la gent al carrer asseguda en cadires de boga a prop de testos d’alfàbigues, que espantaven els mosquits quan els passaves la mà per damunt. Sento l’olor de les converses d’estiu quan veig aquesta planteta.
N’hi ha tantes altres, de postals! A Vilanova i la Geltrú, per la festa major del 5 d’agost, els pabordes ofereixen apadrinar una alfàbrega als vilatans per recaptar diners i per engalanar la rambla Principal. I la ciutat fa olor de festa estimulant. Un tros més avall, a Bétera, diuen que fan créixer alfàbegues gegants per oferir-les a la seua Mare de Déu durant les festes d’agost. I per tot arreu es deu sentir l’olor de la tradició.
Més discretament, n’hi haurà que cuidaran un test menut al balcó i faran plats elaborats amb pesto o amb oli aromatitzat amb aquestes fulles labiades i al voltant de la taula tindran converses amb olor de bon gust.
I allà on siga i dita de la manera que siga, la planta dels 34 noms continuarà fent créixer el nostre patrimoni immaterial.
–
Imatge de Jukka Heinonen
(1) Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, 2014
(2) Mapa 1098 de l’Atles Lingüístic del Domini Català, de Joan Veny i Lídia Pons i Griera. Institut d’Estudis Catalans.
(3) Etimologia recollida al DCVB i al GDLC.