|
La llum
UN LLEU,
FRÀGIL BATEC
I
Llisca nua la nit a la pell.
L’aigua bruna del temps
davalla.
Plou la lluna
ombres blanques,
ones blaves de llum,
solituds molt antigues,
restes de vida,
l’aire
Ja no ens queden certeses.
II
Cristall verd de la tarda.
Ploren els ulls
ponents que s’extingeixen.
El cel vermell
crema imatges perdudes.
Es fon l’alè
dins un teixit de terra.
III
Densitats de la nit,
transparència esquinçada
per columnes de llum,
perfils d’un temps
on els colors cansats de la
matèria
ens retornen les mirades del
somni.
IV
Rosa del temps,
somni de l’aire,
instant precís,
immòbil.
Ressorgeixes.
Brases als ulls,
els llavis es despullen.
V
Retornes a l’oblit.
Les ombres d’un jardí
ja no et pertanyen.
Columnes vegetals,
branques de llum,
ferida grisa,
sang.
S’hi atura el vent.
Hi mor,
com una onada vella,
el gest d’aquesta tarda.
VI
Es deixata el color,
recomença la llum
que s’escampa i s’adorm
en els límits del blanc,
on et mira el silenci.
Una veu que ignoraves
va esborrant dins la tarda
un lleu, fràgil batec.
***
FRAGMENTS
I
Trossos del món, de mi,
cristalls de llum,
vidres opacs,
relleus,
objectes oblidats
que es desdibuixen.
De sobte, una incisió,
l’escletxa.
Tot és blanc i és de nit.
II
S’esmussen els contorns
d’aquesta pell,
l’aire quiet tensa el gest
per mirar-te.
S’estén el buit,
es perd dins el seu centre.
Osques la llum;
potser només senyals
d’absència.
T’espera una illa,
tu.
III
S’esberla el mar,
ones negres s’allunyen
fins a l’esclat,
l’instant on conflueixen
les carenes.
Trenquen el cel
branques de llum,
sense horitzó.
Clivelles.
IV
No hi ha camí.
Penombres denses
en un cel transparent.
Escriptures del cos,
traços breus,
nus,
gairebé inexistents.
Fragments de llum,
silents,
inabastables.
V
El vent t’empeny.
L’oblit de sorra,
gris,
talla l’onada.
Mons escindits.
Textures.
Plenituds que s’escapcen.
VI
El mur era un mirall.
Et solca el fred,
la densitat del buit.
Rastres ferits,
petges d’algú que has estat
tu
esquerden una pell.
Es descús la foscor.
El tacte està cansat
i plores.
***
VESTIGIS
I
Cauen gotes de temps,
parpelles on es desen
uns ulls lents
que anhelàvem.
Crepuscles clars,
imatges que he oblidat
i que m’acullen.
Arxipèlags vençuts
es fonen i es desfan.
Retornem a l’absència.
II
Tòtems d’aigua,
rostres perduts,
invenció de la llum,
malson remot.
S’escampa l’ombra.
Uns dits desconeguts
reescriuen
engrunes de la nit,
colors de sorra,
mites.
III
Esquinç del blau,
mirall ample del vent,
trencant feixuc,
nueses,
deixants trèmuls de tu,
mentre t’ateny la fosca.
IV
Fils de llum,
vestigis del matí,
flors cansades de l’aire,
gorgs que s’aquieten,
llambreigs de barca,
camps de núvols;
hi bateguen uns llavis.
IV
L’ona blanca s’esmuny.
Retorna, pura,
l’illa.
El mar es mou,
un peix que no has vist mai
s’allunya.
S’esfilen els enigmes de la
tarda.
VI
Escates de la llum,
miratges que davallen,
ciutats imaginades
que ara ocultes,
metalls líquids que es vessen
i s’enfonsen,
clapes de terra,
remors de cels antics
que emmudeixen dins l’aigua.
***
EXTINCIÓ DE
LA LLUM
I
Vela de foc,
plecs d’aire ardent,
tènue teixit desfent-se.
Precipici de llum
que nodria els teus ulls.
Déu ancestral.
Pell de la nit.
Minva l’ona,
el batec.
T’arrossega el vertigen.
II
Rere el roig,
sota el magma del temps
que davalla,
intueixo el crepuscle.
Flama trencada,
tacte ferit,
roent.
Límits de cendra,
ombres,
rastres blancs
de mirades.
III
Horitzó incandescent que
s’esmuny.
Bategava l’alè
quan els cos
s’engendrava.
S’extingeix l’univers
en uns ulls que ens observen,
dins teu.
Érem illes de foc,
gestos inerts perduren.
IV
Persistia la llum
consumint la matèria.
Es cansaven les formes,
el somni.
Vella imatge del món
clivellava el dolor.
Va creixent el silenci.
V
Metall fos del ponent,
núvols prims,
rutes blaves.
Tremolen els records.
Més enllà de la llum,
s’esfondren els murs verds.
Flors eixutes.
Els teus ulls,
ignis,
ja només són miralls:
un mar de cendra els nega.
***
EL TACTE I LA
FRONTERA
I
Doblecs del temps,
retorns,
el gest obert d’un cos
que ara et commou
i que somniaves.
El vel dibuixa el pes lleuger
de l’aire,
una textura fràgil.
La llum es destenyeix
rere un mur transparent.
La pell fervent,
el tacte i la frontera.
II
Paisatge clos,
el tel -presó, recer -
t’allunya un rostre
que imagines bellíssim.
El somni creix
cercant debades una pell que
t’acull,
uns ulls ocults que sents
com t’interroguen.
Les ombres no comprenen
ni cessa el seu alè.
La dona bruna et diu la seva
mà,
en vius el traç
i ja en saps la nostàlgia.
Batega el món
antic,
àvid de vida.
III
La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.
Com un bes t’amanyaga
i els vells límits s’aprimen.
Els teus llavis es baden;
s’hi destrena un somriure,
calideses perdudes.
Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.
***
JARDÍ TANCAT
I
La mort profunda dorm
i ara el món recomença.
A les fulles tremola
una claror cansada.
II
Escolto el temps
que s’alenteix.
Pinzellades de llum,
silencis vegetals,
arrels incertes.
Una finestra dóna
al vell jardí.
Onades d’aire.
III
Exili d’ombres.
La nit es precipita.
Batecs de terra,
rastres.
És l’hora del retorn,
la ferida del vespre.
IV
Camins somniats,
ressons esquius
d’uns ulls.
Olor de terra molla.
Davalla el cel
cap al jardí tancat.
V
Una flor quotidiana,
l’impuls de la vida
desvetllant-se
tot i el pes de la història.
La pell fina de l’aire.
La tarda és un recer,
un núvol que respira.
Nu de mi,
t’imagino.
VI
Aquest espai és íntim.
El dolor de les ombres
hi enlaira murs.
Paisatge transparent,
té la forma de l’aigua
i les branques l’esquerden.
Els colors de la fruita
omplen d’ones el cel.
VII
Sents com la saba ateny
el tacte de les fulles,
els llavis de la llum
sobre les branques.
Miro el jardí
i et veig als grocs raïms de
flors,
i sé el teu nom
i l’hora en què et retrobo.
Duc un vestit d’estrelles
destenyides.
Les meves mans t’esperen.
***
LA PELL
I
Reposa el cos,
la pell resta adormida.
S’escampen els cabells
amb el cant de la llum,
sobre el blanc dels llençols.
L’univers s’expandeix;
el foc i el buit l’habiten.
M’acompanyen
el cicle dels ponents
i el teu gest confiat.
El fang humit del temps
batega,
alena en la nuesa i en els
somnis.
Et miro i sóc
un camp de blat
que gronxa el vent.
Puc sentir com esclaten les
ones.
II
Quan el dia es despulla
cerco el cor de les coses,
deso els ulls entre els
astres,
beso els llavis del vent.
I el món es mou
com un arbre que creix
i el paisatge s’allunya.
Quan el dia es despulla
s’adorm sobre la pell,
en els fràgils records.
Només les teves mans
m’acullen.
III
Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les
nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.
T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua
llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.
|
