|
El silenci
I
“Tot passa en el silenci”
Plotí, Ennèades,
III.8.5
Al principi només era el
silenci.
Déu no havia nascut.
Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida
incessant,
un batec sense fi.
En sorgí l’univers
i era blau.
Existí la matèria,
la Terra esdevenia.
I hi hagué l’horitzó
i un Sol roig hi desava la
llum
mentre els ulls aprenien el
somni
i la nit caminava entre els
cossos.
Més enllà de la por,
de la veu,
al cor del món,
només viu el silenci.
II
“L’U és totes les coses i
cap d’elles”
Plotí, Ennèades, V.2.1
Crema el blau.
La llum batega,
com un vent,
a les mirades.
Un fred silent
habita a l’univers.
El cel s’obre al dia
i amaga
l’ample gest
de la nit.
S’ajeu l’ona
damunt la llenca de pedra
esmicolada,
cau el temps i ens amara
com la neu o la tarda.
És d’ambre aquest ponent.
L’argent viu de les ombres
recorre cada cambra.
Un sol alè ens dibuixa
i ens fereix.
Un sol alè ens atura el cor
i empeny astres llunyans.
III
“L’U no és pas, ell
mateix, l’ésser, sinó el qui engendra”
Plotí, Ennèades, V.2.1
Et desvetlla la llum
que el Sol disposa a
l’horitzó,
l’ampla nit es descorda
el seu vestit d’estrelles.
El vertigen del món
et duu cap al seu centre,
una immensa puixança
d’aigua i terra,
plena d’aire i de foc,
t’engendra
i en pots sentir l’alè
cada cop que respires.
Potser no en sabràs mai el
nom,
potser ja l’has après.
IV
“L’U és una puixança, una
immensa puixança”
Plotí, Ennèades,
V.3.16
L’aire dens del capvespre
escampa als ulls
intensitats de sal,
tactes d’onades,
somnis.
Et pesa el temps damunt de
les parpelles.
El teu pas no és segur
i el teu gest, ara el tensa
el dolor.
Cansat el cor,
s’atura i és tot el cos que
crema.
S’eixuga la memòria.
S’allunya el blau.
I tanmateix,
més enllà de la mort,
de cada mort que imposa un
nou silenci,
reneix el món
amb cada glop de llum,
una immensa puixança.
V
“L’ànima de l’univers
(...) s’assembla a l’ànima d’un gran arbre
que, sense fatiga i silenciosament, en
governa la vida”
Plotí, Ennèades,
IV.3.4
Respira el món en el silenci
de la fulla;
el vent,
l’onatge de la llum
l’ha despresa de l’arbre.
Respiro el món fluent,
la vida ressorgint.
La fulla brotarà de nou
a la mateixa branca,
sempre igual i diversa,
en la quietud de l’arbre.
Ressona, lleu,
l’univers bategant.
Més enllà de la llum,
les arrels sense temps,
el cel inaccessible.
Tot és u i és arreu.
VI
“Aquest canvi incessant
(...), aquesta destrucció incessant”
Plotí, Ennèades,
II.1.1
Desem el passat en la
memòria,
que no ens en retorna sinó un
somni.
El rellotge del cor
comença alhora a córrer
i a extingir-se.
Ens cal el temps de ser.
El canvi és persistent
i en un mateix impuls,
bell i cruel,
es crea a cada instant el món
i ens derrueix.
S’estén la vida
a la terra i al mar,
als indrets més inhòspits,
més enllà d’on els ulls ens
mostren l’univers.
Pertot retrobo una ànima
infinita,
un ponent que no cessa.
VII
“Dins l’univers veiem els
contraris: el blanc i el negre, la calor i
el fred, l’animal alat i l’animal sense
ales, el que té peus i el que no en té”
Plotí, Ennèades,
III.2.16
Es busquen els contraris,
malden per ser
i per fondre’s:
són parts d’un mateix cos.
Es perden els passos terra
endins,
fins al foc que encenia el
planeta,
fins al mar primigeni,
fins al temps bategant
per primera vegada
en uns ulls,
al cor del món,
aquest immens animal sense
destí.
La terra és el nostre
avantpassat.
VIII
“El món no ha començat
mai”
Plotí, Ennèades,
II.1.4
No té inici el silenci.
S’estén com la llum o la
fosca entre els astres
com l’àliga dins l’aire,
la tortuga en el mar,
com l’alè de l’albada
entre els cims nus de temps.
Es rovellen les fulles dels
aurons.
La neu clapeja els rasos
que un vent glaçat rosega.
Les onades dels núvols
recreen l’horitzó.
Sento sobre la pell l’olor de
pluja.
Davalla el món, etern,
cap al seu centre.
IX
“Hi ha sempre homes i
cavalls, però no són pas els mateixos”
Plotí, Ennèades,II.1.1
Existeix el cavall, el falcó,
l’olivera.
Els retrobo quan miro
un cavall, un falcó, una
olivera.
I són sempre ells mateixos,
sempre éssers diferents.
Vola i caça el falcó
com ho feia fa segles
al delta del Nil,
prop d’aquells qui construïen
les piràmides.
I aleshores com ara
les dones i els homes
engendren altres vides
que s’assemblen als pares.
El somni s’acompleix:
corre el cavall
i sóc algú que en el passat
fa ja molt temps
va veure un cavall que
corria.
X
“L’infinit no és un
accident de la matèria; és la matèria
mateixa”
Plotí, Ennèades,
II.4.15
Aquest blau de l’hivern
pronuncia el vell nom de
l'infinit.
Em deixo endur pel seu
vertigen
fins al llindar del somni.
Un Déu pietós m’ha concedit
l'oblit.
Ressegueixo amb les mans
l'aparença del món.
Fràgil,
em deso dins la nit,
que és una imatge de
l'eternitat.
S'extingeix l'horitzó.
Sorgeix la vida i mor.
Persisteix la matèria.
La llum s'atura als ulls.
XI
“Els animals es devoren
els uns als altres; els homes s’ataquen
entre ells; la guerra és incessant, sense
repòs ni treva”
Plotí, Ennèades,
III.2.15
Tan antic com l’alè.
Els cossos es fereixen
i se’n vessa la sang.
Els animals es maten
per instint,
per nodrir-se,
perquè ajornen la mort.
S’extingeix el record
de la fruita entre els
llavis.
Els miralls del migdia,
la fatiga del mar,
la pluja llunyana no cessa.
Sempre nu,
sempre fràgil,
a tocar del dolor.
Matem perquè l’odi ens
corseca.
Tremola el plor
en les ones de llum
d’aquesta tarda.
Beso els ulls del ponent.
Tan antic com l’oblit.
XII
“El plaer que dura no
ocupa a cada instant més que el moment
present; el que ha passat ja no és”
Plotí, Ennèades,I.5.4
Cau el Sol,
com si el seu pes
l’arrossegués
en un vertigen blau.
Davalla en el cel prim
d’aquest capvespre,
nu de núvols,
fins al batec del mar.
Regala de llum roja,
d’una claror de préssec.
S’escampa i es dissol
com un alè llunyà.
Es crema l’horitzó
en un verd encendrat.
Dura l’instant
en el teixit de l’aire.
Creix el passat.
XIII
“Nosaltres mateixos som
part de l’univers”
Plotí, Ennèades,II.3.7
La nit em torna el món.
La llum pura del cel
ja no m’oculta els astres,
i aquest neguit de fer
on em capbusso
ha deixat d’amagar-me
el meu gest més autèntic.
Tanco els ulls,
m’aturo en unes mans,
als llavis on em deso:
el plaer que anhelàvem.
L’amor em despulla,
em lliura el do
de la fragilitat.
Abandono el meu somni.
Nu de temps,
nu de mots.
El demà ja no pot
encalçar-me.
Som de nou, dins la nit,
parts d’un cos sense fi.
XIV
“El cos va canviant(...),
però (...) resta sempre dins l’univers i no
en surt pas”
Plotí, Ennèades, II.13
Naixem, morim
i els cossos no deixen de
canviar.
Quan la vida s’hi atura
perdura en altres éssers
que s’hi assemblen.
S’encén el foc,
s’apaga
i arreu de l’univers
crema una llum
d’estrelles.
XV
“L’univers sensible té
(...) un esdevenidor vers el qual es
dirigeix”
Plotí, Ennèades,
III.7.4
Emergeix el crepuscle
i les aromes es despullen.
La matèria s’encarna en uns
ulls
que reescriuen la llum.
L’àliga i la roca,
la fruita i l’aigua
t’acullen i esdevenen.
La pell reviu el tacte de
l’onada,
celebra el cos.
El Sol fa créixer l’arbre
i n’asseca les fulles.
Rere el blau on es fon el
mirall
hi ha una cambra infinita
on els colors del temps
són encara més purs.
XVI
“(L’U) és la puixança de
tot; sense ell, res no existeix (...) La
vida flueix d’ell com d’una font”
Plotí, Ennèades,
III.8.10
Travessa el cel
l’alè que dóna
a cada gest el seu impuls.
Obres els ulls i mires:
el món que veus
és un món que somnies.
Raja la llum
aquesta imatge blava.
S’adorm el dia
i els núvols s’esvaneixen.
Davalla el temps,
el lent vertigen.
I al teu cor
hi ha un batec que no et
pertany.
XVII
“La felicitat no és
quelcom que es desenvolupa, com un discurs,
sinó un estat; ara bé, un estat existeix
completament en el present”
Plotí, Ennèades, I.5.1
Duus la llum entre els dits,
camines,
t’acompanyen els arbres,
en sents el temps.
Culls una pedra,
l’estrenys entre les mans,
n’escoltes el silenci.
Et diu la pell onatges,
ombres cansades;
el vent et frega els llavis.
T’asseus a mirar l’aigua,
com el món recomença.
XVIII
“La memòria de les coses
sensibles pertany (...) a la imaginació”
Plotí, Ennèades,
IV.3.29
Torno al somni,
a una engruna poruga de llum,
a un ponent que es dessagna
sobre el cel transparent,
a un fragment del mirall més
antic
on hi ha escrit el misteri.
Imagino les hores vençudes,
restableixo els contorns
d’una mà
que em salvava del fred,
la mesura d’uns llavis que
enyoro,
els colors persistents de la
nit,
la memòria cansada del tacte.
I la pluja, lliscant sobre el
front,
em rescata del bes
de les hores llunyanes.
XIX
“L’ànima (...), tot
estenent la seva mirada sobre la realitat
anterior, pensa; sobre ella mateixa, es
conserva; sobre el que la segueix, ordena,
governa”
Plotí, Ennèades,
IV.8.3
Com l’alè de l’onada
o la pluja de llum que ens
amara la pell,
com un vent molt llunyà que
ens ateny i no ens deixa
una ànima ens emmena.
I batega amb el cor del
falciot
enllà del cristall de
l’aurora,
i en els ulls d’aquell gos
terra endins,
i en el gest de la tarda
exhaurint-se,
l’estany roig on es desa el
ponent.
XX
“Hom diu que el món és
etern; hi ha hagut sempre i hi haurà sempre
el cos que el posseeix”
Plotí, Ennèades,
II.1.1
D’una terra cansada,
d’un cos que hi ha nascut.
Pesa a l’aire
l’alè de tantes morts.
De l’esforç per entendre
quan eres un infant
que s’asseia al pupitre
i intuïa tristeses.
Et talla el temps
la pell d’aquest ponent,
murmuris d’una ona ja
extingida,
d’una antiga façana
que un cop va ser refugi.
I la terra de nou,
i els ulls s’hi reconeixen,
però cerco una llum que no hi
sorgeix
i en mirar l’univers
inabastable
em cal saber qui sóc
i sentir
com és d’antic el món
i l’espai sense fi que
l’acull.
XXI
“Aquesta natura eterna,
que és tan bella, és a prop de l’U; ve d’ell
i hi va; no se n’allunya”
Plotí, Ennèades,
III.7.6
Volen alt els falciots
i el cel és blanc
de tanta llum que hi vessa.
És bell el món;
amb la mort m’ho recordes
i m’ho diuen les mans que
estrenyia
i els teus ulls anhelants
on els meus s’abocaven a ser.
Aquests blaus entre els
arbres
i el meu cos dins les ones
són un cant que et retorna
a la pell que et va néixer.
És amb tu que camino
i em perdo entre els dies.
És amb tu que m’abraço al
ponent
i m’aturo a esperar
l’horitzó.
XXII
“L’ànima universal no va
néixer enlloc ni ha vingut a cap lloc”
Plotí, Ennèades,
III.9.3
Des de la imatge quieta
d’aquell llit dels meus
pares,
un silenci desat en blanc i
negre,
uns ulls menuts et miren
i ara et parlen de somnis
i et demanen pels morts,
pel vertigen d’uns llavis,
per la pluja del temps,
i ets de nou aquell nen,
la tendresa de l’arbre.
La pell diu el record d’una
flor que es marcia,
ombres clares de mans,
el ressò dels crepuscles
i la joia de l’aire.
S’enduu els núvols el vent,
sento el món
com si ho fes per primera
vegada;
i és pertot que una ànima ens
habita.
XXIII
“Hi ha un univers
veritable i hi ha el conjunt de les coses
visibles, que és la imatge de l’univers”
Plotí, Ennèades,
VI.4.2
Una deu que no mor
omple el cel sense fi de
matèria
i el corrent de la vida
s’escampa
per indrets tan llunyans
que no pots ni intuir-los.
L’univers és immens
i els teus ulls no han après
a mirar-lo,
abocats al teu món més proper
que t’amaga l’autèntica
imatge
i la deu que no mor.
El cos lluita per ser
i no es dóna
ni quan crema el dolor
ni quan sap el destí que li
arriba.
El que es veu es transforma i
s’acaba
i en aquesta ferida que ens
sagna
un alè recomença.
Sóc qui era,
una veu que reprèn unes veus
ja extingides,
una pell que s’endinsa en un
tacte ja antic.
Torno sempre a la llum i al
silenci.
XXIV
“Com coneixem Déu? Com un
principi que plana damunt de la natura
intel.ligible i de l’ésser real”
Plotí, Ennèades, I.1.8
Conec Déu en la por i en
l’oblit,
en el buit solitari de l’odi,
en el gest dolorós del
ponent,
en la mà que s’arrapa a la
pluja.
Conec Déu en l’onada que
esquinça,
en l’impuls del desig i en
els cims desolats,
en la pell, sense temps, de
la tarda.
Conec Déu en la nit i el
silenci,
quan la Terra es clivella,
en l’esclat d’aquell astre
llunyà
que ara es fon en el buit.
Conec Déu en uns ulls que
agonitzen,
en l’instant de trencar-se el
vell fil invisible.
Conec Déu en els límits del
blau.
XXV
“La raó seminal del cigne
el fa blanc i, en néixer, rep la blancor”
Plotí, Ennèades,
VI.I.20
Del cigne neix un cigne,
de la llavor d’un pi,
un pi semblant.
Un llegat persistent ens
configura.
A les mans duc
un passat que no sé.
M’habita al rostre un gest
que serà d’altres cossos.
M’assec a sentir el mar,
revisc ara un silenci
que fa segles que atura
la mirada d’un home.
Sóc algú que va ser.
XXVI
“La vista abraça, doncs,
l’hemisferi sencer; la grandesa d’aquest
hemisferi, dins la volta celeste, és igual a
un gran nombre de vegades la seva grandesa
aparent”
Plotí, Ennèades,
II.8.2
Miro el cel dins la nit,
l’univers que s’eixampla,
com hi crema la llum
sobre un mar insondable.
I ara sento la Terra
movent-se
i la Lluna a l’entorn,
la galàxia girant al voltant
del seu centre,
la matèria allunyant-se,
envellint, ressorgint
incansable
des del temps de l’origen.
Paro els ulls sobre l’aire,
hi ressona un batec.
XXVII
“Tot parteix d’una unitat
i tot hi mena per una necessitat natural”
Plotí, Ennèades,III.3.1
Hi ha un sol alè darrere el
que existeix
i és blau
com la llum que s’eixuga als
teus ulls,
i és fred com el buit
i càlid com la sang,
té els colors del matí
i és transparent com l’aigua.
L’ànima del món no té
distància
i és una esquerda que
s’eixampla
perquè hi vessi la vida
i un mapa de camins es
precipiti
cap a un cel mineral.
Tot en sorgeix
i, al capdavall, hi torna,
com jo a la teva pell
i al bressol ja perdut del
teu cos.
XXVIII
“Cadascú de nosaltres és
un món intel.ligible”
Plotí, Ennèades,
III.4.3
Cerco als ulls el món que hi
batega,
l’afany de comprendre,
la memòria dels dies,
l’escenari dels llavis.
Dansen somnis
i es confonen els gestos
i ressonen als rostres
les paraules llegades
que ara aprenen de nou
a estimbar-se en la llum.
Mans i veus,
desunides pel mar,
pel cel blanc del matí,
se sorprenen de ser
i es retroben.
M’acull una mirada.
És un temps de retorn.
XXIX
“Així és l’amor com a
passió de l’ànima”
Plotí, Ennèades,
III.5.1
Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l’alè transparent que
ens uneix a la vida
ens mou l’amor a uns ulls,
al refugi d’uns llavis on
deixem d’estar sols,
al desig d’una pell que besem
amb deler,
a unes mans que estrenyem amb
anhel de repòs.
I aquest jo lentament
construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.
XXX
“L’objecte de la visió
s’atura en l’amant; ell gaudeix de
l’espectacle de la bellesa que el toca tot
passant”
Plotí, Ennèades,
III.5.2
Deso als ulls la tendresa,
la pell nua del mar que
m’empeny
sota un cel sense blau,
l’aire roig arrapant-se a les
roques
i la dansa que els cossos
escriuen
a la casa dels somnis.
Mastego les llavors
i la terra està humida.
Miro el Sol encenent-se entre
els núvols:
el ponent se t’assembla.
El perfum de la nit
davalla entre els xiprers
i s’escampen records.
La Lluna és un mirall.
Sento el món com respira
quan m’acosto als teus
llavis.
XXXI
“El temps és la vida de
l’ànima que consisteix en el moviment pel
qual l’ànima passa d’un estat de vida a un
altre estat de vida”
Plotí, Ennèades,
III.7.11
És el món que esdevé,
el camí de l’oblit
i és el mar que s’eixampla,
el qui he estat i he de ser;
la roba amb què em vestia,
la terra que envelleix,
els colors que es desvetllen,
la matèria que es cansa.
És un gest que es transforma
i la pluja que creix
i aquest riu que davalla
i l’onada no cessa.
Són uns ulls que ara miren
per primera vegada
i unes mans que tremolen.
El que he après
i el que mai no sabré.
D’ençà que has mort
al meu cor
tot és fràgil i efímer;
només el temps,
intens i inajornable,
i aquest silenci blau que ens
precedeix.
XXXII
“Aquell qui ha contemplat,
ha vist i ha admirat el món intel.ligible ha
de cercar el creador”
Plotí, Ennèades,
III.8.11
Bado els llavis a l’aire,
paro els ulls al crepuscle
i la pell, a una onada
d’estrelles
que esclata
contra el cel de metall,
i m’oblido del gest que em
concreta
i m’endinso en les rutes del
vent
i camino pel temps de
l’absència
| 