L’aparença estàtica homenatja els excesos...

 

 

L’aparença estàtica homenatja els excesos...

Parle de llançar-nos per la primera finestra,

de xicots de mans ocioses calculant-te la pell,

i partir-nos, bocabadats, un llavi.

Vull dir no esperar res i amb tot

buscar una oportunitat, aci mateix.

Parle de no fer-ho per tu, d’uns peus que

s’ensenyaren a ballar per mantindre,

l’equilibri, i d’una certa memoria

entre els oblits de costum.

Davanti l’espontani canibalisme dels teus

ulls, parle, lliure de neutralitats. De mai no

acabar. D’algun presagi. No seguirem el rosari

de burilles del soterrador.

Ciutat deserta, llums deixats,

l’estàtica aparença sempre ha estat

la coartada dels terratrèmols.

Tibant l’instint pel cruixir de la calma

menjarem paisatges

amb els dits.

 

Eduard RAMIREZ