ni abia que la millor moneta

de parlar fos la suma de les mans

i les ganes de sentir-te a l’abast.

Ni que els cossos depassassin la peli

i continuassin essent matèria

poderosa més enllà d’ells mateixos.

Descobrir que el silenci entre dos móns,

posem per cas tu i io, deia molt més

que aquesta inútil i absurda rutina

de parlar a través de les paraules,

em sobtà tant com veure que els camins

són infinits i que cap porta a Roma.

Abans de tu, desconeixia els jocs

de mans que poden fer-se amb la calor

teba de la boca i els caps dels dits.

I que el suposat do de la paraula

de res no val quan vols dir pels alens.