Ja deu comengar l'alba allà defora,

em vares dir, i tot el món va néixer

de l'escletxa de llum del finestró.

No molt lluny, blanquejaven els camins,

feien corbes, pujaven

i baixaven, incerts i més reals

que el bosc que els envoltava. De la terra

s’enlairava una boira que es va fer

transparent i deixava que veiéssim

els fantasmes dels pins. Els campanars,

les parets de les cases, els turons,

l'afany de mil ocells,

tot tornava a ordenar-se sobre el buit,

neixia sense esforç

d'aquest cotò de sucre de la llum

de l'alba que tu em deies. El teu cos

i el teu cor i els teus mots

em lligaven al món.