|
Puema
in catalanu è in
corsu
 Jep
Gouzy hè natu in u 1993 è passò a zittiddina
in Sant Feliu d’Amont, paesi di u Russegliò
induva ancu i ginitori erani nati.
Prufissori di spagnolu, appassiunatu da u
tiatru, travaddò duranti anni incù u Centru
dramaticu di l’università di Montpellier è
dopu avviò u Théâtre d’Essai di Pau.
Psicanalista, capuridattori di a rivista
uccitana OC (sizzioni catalana), hè innanzi
tuttu u pueta è rumanzeru, ricunnisciutu
com’è u più impurtanti scrittori di a
Catalunia francesa. A so puisia compia hè
stata publicata ind’è Columna (Barcilona) ed
i so prosi ind’è i Llibres del Trabucaire
(Perpignà). Si pò leghja in francesu
Cimetière de Port-Louis (Publications de
l’Olivier, 2000) è Les éloquences du
silence (Fédérop, 2000)
Tríptic del granc enamorat
(Primera introducciò
de la veu)
I - Les branques de
l’oliver servien de creu
Jérez de la Frontera
on els cavalls canten un cor que
s’assembla a les
dotze mesures d’un blues espaventat cap a
les encluses de
ferrers que han oblidat que viven encara.
Unes notes s’agafen
als platans que remouen els somnis
andalusos,
llesques de pa
perdudes pels qui tenen ara una fam
inextinguible.
Ah, gitanos de
Jérez !, morenos de verde luna,
com deia ell
en el moment de
l’amor, ah tigres de les rambles,
ferotges com els
humans, com tu, com jo que no sabem
els camins exactes
vers el ple domini de la terra, vers
els ritmes
d’unes vides
inacabables i verinoses, com són les vides
que canten
el plaer que ens
presenta les claus de la mort que s’acosta.
Que s’acosta o que
ja ens cobreix el cos del seu abric negre
teixit
- ella ho diu - per
protegir de la fred sense dubte terriblement
definitiva.
Malgrat tot la ràbia
de viure dóna impuls als cors més freds…
(Primera conclusiò
de la veu)
* * *
(Segona introducciò
de la veu)
II - Branques de
sassafràs per a Scarlett
Els ulls esdevenen
blancs pels qui són definitivement
negres, esclaus
foradats de bales i de menyspreu
en la nit. Llavors
els banjos elèctrics maten les orenetes que
passen.
Crec que els
paletuvis mostren els dents als cocodrils
que somnien
de misteris i que
per venjar-se menjen les bosses plenes de
dòlars
de les senyores,
elles sense misteri, de Nova-York la
desmesurada.
Ràpida com Mika,
l’àguila verda baixa i plora sobre
la mort d’infants
maltractats per mines subterrànies.
Ah, la ràbia, la
ràbia de la vida que s’aixeca contra
les morts inútils
que voldria imposar-nos la dictadura dels
arbres.
La Mort ella mateixa
- majúscula obligatòria - té por de les
morts inútils…
Ara un analfabet
agafa el violoncel dels arbres florits i ens
ofereix
la tendresa d’un
oreig trist en les branques dels sassafràs.
Malgrat tot la ràbia
de viure dóna impuls als cors més freds…
(Segona conclusiò de
la veu)
* * *
(Tercera introducciò
de la veu)
III - La veu em crucifica
el ventre sobre un arbre sense existència.
La por és més forta,
es diu, que la vida, però és també
més forta que la
mort. Amb la mort no es pot viure malgrat el
silenci,
amb la por la vida
és terrible com un punyal malai però la vida
segueix el seu camí,
agafa dreceres y senderes que pujen
y baixen com una
carícia sobre el teu cos encara dins el
silenci
d’una nit
silenciosa. El plaer a desgat la por és un
repte
guanyat a cada
instant, una muntanya impassible i un oceà
colèric
que ens donen, cal
saber-ho, el pa de cada dia, el pa de cada
nit.
Els camins
silenciosos, les dreceres de muntanya que
fan al final
el camí més llarg,
són els meus moments d’alegria i agafo la
vida
amb les mans àvids
encara que es dibuixi el nom de la mort.
Ah, els ritmes que a
despit del anys ens fan batre les venes.
Malgrat tot la ràbia
de viure dóna impuls als cors més freds…
(Tercera conclusiò
de la veu)
Tripticu di u granciu
inamuratu
(Prima intruduzzioni
di a boci)
I - I vittona di
l’aliva fanni di cruci.
Jérez de la Frontera
duva i cavalli cantani un coru chì
s’assumidda à i
dodici misuri di un blues spavintatu
versu à
l’incudini di
farrali chì si sò sminticati ch’iddi
campani dinò.
Qualchì nota
s’arracica à i platani chì avali ani
una fami intichjevuli.
A ! zingari di Jérez
! morenos de verde luna, com’iddu
dicia
in u mumentu di
l’amori, a ! tigri di i Ramblas
firoci com’è
l’omini, com’è tè, com’è mè chì ùn
cunniscimu
l’isatti vii di
accessu el ple domini de la terra, à
i ritima
di viti micca
compii, vilinosi, com’iddi sò i viti chì
cantani
u piaceri è ci
porghjini i chjavi di a morti chì
s’avvicina.
Chì s’avvicina o
chì, ghjà ci copri a parsona incù u manteddu
neru,
fattu - cusì dici
idda - da pruteghja si da u fritu forsa
tarribilmenti difinitivu.
Malgradu tuttu, a
furia di campà dà impetu à i cori più
duri.
(Prima cunclusioni
di a boci)
* * *
(Siconda
intruduzzioni di a boci)
II - Vittona di
sassafrà pà Scarlett
L’ochja diventani
bianchi da iddi chì sò pà sempri
nieddi, schjavi
acciariddulati da paddi è disprezza
in a notti. Tandu i
bangiò illettrici tombani i rondini chì
passani.
Credu chì i
palituvieri sgrignani i denti à i
cuccudriddi chì sunniighjani
di misteri è chì, pà
vindicà si, manghjani i sacchi zuffi
à dollari
di i donni, quiddi
senza misteru, di New York a
smisurata.
Spiccia com’è Mika,
l’acula verdi fala è pianghji
a morti di ziteddi
strappiddati da mini suttarranii.
A ! a furia, a furia
di a vita chì s’arrizza contru à
l’inutili morti
ch’idda ci vurria impona a dittatura di
l’arburi.
A Morti stessa - pà
forza cù maghjuscula - t’hà a paura di i
morti inutili.
Avali un ignuranti
pidda u viulunceddu di l’arburi in fiurisi è
ci rigala
a tinnarezza di un
tristu scioru in i vittona di i sassafrà.
Malgradu tuttu, a
furia di campà dà impetu à i cori più
duri.
(Siconda cunclusioni
di a boci)
* * *
(Terza intruduzzioni
di a boci)
III - Vittona
scunnisciuti di un arburi senza asistenza
A boci mi metti in
cruci u corpu subra à un arburi senza
asistenza.
Hè più forti a paura
cà/chè a vita, à ciò ch’omu dici, ma
hè ancu
più forti cà/chè
a morti. Incù a morti ùn si pò campà
malgradu u silenziu,
incù a paura a vita
hè tarribuli com’è unu stilettu malesu,
ma a vita
và par a so
strada, pidda scansi ed andati chì
coddani
è falani dinò com’è
una carezza nantu à a to parsona in u
silenziu
di una notti
silenziosa. U piaceri, bench’idda sgradischi
à a paura, hè una sfida
vinta ugnora, una
muntagna impassibuli ed un ucianu stizzosu
chì ci dani,
ci voli à sapè la, u pani di ugni ghjornu, u
pani di ugni notti.
I stritti
silinziosi, i scanzi di muntagna chì torrani
più lungu u camminu,
sò i me stundi di dilettu è piddu
a vita, i mani
benchì si prufili u nomi di a morti.
A ! i ritima chì,
malgradu l’anni, fani palpità i nosci
veni.
Malgradu tuttu, a
furia di campà dà impetu à i cori più
duri.
(Terza cunclusioni
di a boci)
Traduttu da u catalanu da Francescu Micheli
Durazzo
|
