|
En aquesta
època que ens ha tocat viure resulta difícil
afirmar que haver viscut és millor que no
haver-ho fet.
Kenzaburo
Oé, Una qüestió personal
Qualsevol que
hagi hagut d’anar a veure els resultats
d’unes anàlisis haurà experimentat aquella
sensació de neguit que tant costa de
definir, només comparable a les llistes
d’aprovats i suspensos que pengen
totpoderoses als mesos de calor als
passadissos deserts de les facultats, o al
trajecte final d’un xai abans de ser
esquarterat en mil seccions. De fet, és
dificil posar-se a la pell d’algú que és a
punt d’enfrontar-se al seu destí. Hi ha,
però, un tipus de gent que no s’està per
cabòries i que tira pel dret. Aquestes
persones mai no s’han aturat a pensar que
estan vives ; que, en realitat, existeixen,
i, per tant, difícilment creuen que poden
morir.
Per això, quan
la dona de l’Armand Planas, vint-i-dos anys
després del seu matrimoni, va demanar-li,
mig per rutina, mig per neguit
fotonovelitzat, que es fes unes proves
mèdiques, ell es va abaixar les ulleres a
l’alçada de la punta del nas, va deixar el
diari esportiu que fullejava, se la va
mirar, va pensar « com si no tingués res més
important a fer que anar a punxar-me... »,
va tancar el llum de la tauleta de nit, va
donar mitja volta i s’adormí. Però costaria
de dir que al barri del Poble Nou qui mana
no són les dones : dues setmanes després
d’haver anat a fer-s’ho mirar l’Armand
tornava a la consulta del doctor Manyanet.
- Venia a
veure els resultats de les anàlisis que em
vaig fer l’altre dia...
- Sí, sí, i
tant, a veure, ja me’n recordo.
El doctor
Manyanet pitjà el botonet de l’intèrfon :
- Maria, pot
portar-me l’expedient i els resultats de les
anàlisis del senyor Planas ?
Mentre
arribava la secretària, el metge li va
llengar una mirada que en aquell moment
l’Armand no sabé interpretar, i tot d’una li
va fer l’efecte que li havien trobat alguna
cosa. Era de suposar que el metge devia
d’estar completament acostumat a aquells
habituals moments d’espera mentre arriba la
secretària amb els paperots de cada pacient,
i tanmateix va desplegar tot un seguit de
gestos de ritual d’ascensor. Fins i tot va
començar a burxar-se les butxaques de la
bata, com qui busca les claus.
- Que busca
foc, potser ?
No semblava
pas que el metge tingués intenció de fumar,
però la pregunta de l’Armand no li va venir
malament, i obrí el calaix, d’on tragué un
paquet de Marlboro. Li allargà el paquet.
- En vol un ?
- Ah, no
gràcies, és que jo no fumo, però si vol li
dono foc ; sempre porto un encenedor a
sobre ; sóc llauner.
- Sí,
gràcies.
En el moment
que el metge es repenjava a la seva gran
cadira i feia un gran bolet de fum,
d’aquells de primera xuclada, entrà la
infermera amb el dossier, que el metge obrí
molt convençut. En Planas es fixà en la
fugissera nitidesa i tibantor de formes de
l’esquena de la noia.
- Bé, ja ho
tenim aquí.
- I doncs,
com ha anat tot ?
- Doncs
sembla que tenim alguna cosa aquí que no ens
acaba de quadrar. Ara li’n parlaré, deixi’m
que ordeni els papers.
L’Armand ja
s’ho imaginava ; la tensió, l’esquena, els
glòbuls blancs...
- Doncs miri,
té vostè un càncer de pit en estat
avançadíssim que requereix ingrés immediat a
la clínica per una... -l’Armand el talla :
- Escolti,
què vol dir càncer de pit ? -es passa la mà
pel clatell i després d’un moment de silenci
fa, amb veu enrogallada- : que també en
tenim, de càncer de pit, els homes ?
El metge se’l
mira paralitzat. Clou els ulls un instant,
recapitula i torna a obrir-los.
- A veure
això ? -tanca el dossier, es mira
l’encapçalament i immediatament després i
crida per l’intèrfon. El cigarret li cau
entre les cuixes :
- Senyoreta,
li he dit l’expedient d’en Armand Planas, no
de l’Anna Baranes.
Tot seguit en
Planas torna a passejar-se i perdre’s en
l’eternitat d’uns instants pel recorregut de
l’esquena de la noia quan aquesta torna a
entrar al despatx, aquest cop gairebé
d’esquitllentes. Fa un subtil moviment
d’apropament a la taula, canvia
sibil.linament un dossier per l’altre, i
marxa. Tot en tres segons, la qual cosa no
l’estalvia la mirada d’acer i àcid
clorhídric del doctor.
- No s’amoïni,
senyor Planas, que a aquesta no la renovo.
- Tant fa, un
error el té qualsevol -diu mentre fa que
s’espolsa la camisa.
- A veure
doncs, i perdoni de nou. Això. Senyor
Planas. Ja me’n recordo, ja. Aquí ho tenim :
Armand Planas, 43 anys, llauner. Anàlisi
completa de sang, orina,
electroencefalograma, radiografies
assortides i test de Collier i Lewandowska.
El metge fa
silenci. Apaga el cigarret.
- No acaba
d’estar del tot bé això. Hi ha alguna cosa
aquí que no va bé. A veure.
L’Armand torna
a carregar el disquet de greuges mèdics :
que si una hèrnia, o la tensió o... El metge
agafa aire :
- Miri, Senyor
Planas, això li ho puc dir això de la manera
tradicional -normativitzada, com si
diguéssim-, o si s’ho estima més, de la
manera moderna, segons les doctrines d’en
Solà.
- Com ho diu,
això ?
- Sí, en Solà,
el gramàtic, que no el coneix, vostè ? Bé,
tan fa. Vull dir que li puc dir de dues
maneres.
- Bé, jo, la
veritat, bé, si de cas, digui’m-ho de la
manera tradicional, perquè jo, a la meva
edat, no sabria pas què dir-li.
- Correcte,
doncs : vostè és mort. -li diu amb una cara
tan remota i inexpressiva com un bloc de
fusta.
- Doncs si de
cas digui-m’ho de l’altra manera, a veure si
quedo més ben parat.
- Sí, sí, cap
problema. Si s’hi fixa, veurà que és força
semblant : vostè està mort.
L’Armand,
barreja d’al.lucinació i astorament, li
pregunta :
- Escolti, i
quina diferència hi ha ? ?
Fa una xuclada
ben gran a la cigarreta, gira la cadira cap
a la finestra, es repenja a la respatllera
i, amb aire d’omnipotència, fa una passada a
la Diagonal, plena de cotxes :
- Bé, és una
qüestió de matís. La normativa catalana no
deixa clar el tema de la diferenciació dels
verbs ser i estar, i jo només he volgut
exposar-li l’estat de la qüestió des dels
diferents punts de vista.
L’Armand
contesta irritat :
- Però
escolti, vostè és metge i jo sóc el seu
pacient ! No hem vingut aquí per parlar de
diccionaris ni complements de règim verbal,
home, que no ho veu ? Jo he vingut per veure
els resultats de les anàlisis !
El doctor ja
n’ha tingut prou de tant primitivisme i
salta, realment esverat :
- I què hi té
a veure, que jo sigui metge, eh ? Que no ho
sap, vostè, que Pompeu Fabra era enginyer
químic ? No em barregi ara coses que no
tenen res a veure. D’acord que vostè ve aquí
per saber no sé què de la seva salut, però
sàpiga vostè que un dels pilars de la nostra
identitat és la nostra llengua, i que amb
això no s’hi juga. I si vostè creu que tot
això no li interessa, sàpiga que és vostè un
renegat, i que qualsevol poble que ignora la
seva història està condemnat a repetir-la i
també que...
- Escolti,
escolti, no s’esveri. Calmi’s. Entenc
perfectament què vol dir, i li ben asseguro
que n’estic completament d’acord. Més que
res és que, si vostè vol, podem parlar-ne
després, d’això.
- Bé -fa un
petit silenci-. Potser que tingui raó i tot.
Perdoni que m’hagi esverat... A veure,
doncs, on havíem quedat ? -el metge regira
els papers, mig perdut.
- Doncs que
vostè me n’acaba de dir una de grossa.
- Ah, sí, que
està mort (o bé que és mort, eh, tot depèn.
No s’amoïni, que no hi torno ; és deformació
professional...) -li riu mig burleta.
- Sí, bé, sí.
A veure, però què vol dir tot això ?
- Miri, és ben
clar. Aquí hi ha tot una sèrie de paràmetres
que demostren que vostè ja no pertany a
aquest món.
- Com la cançó
aquella d’en Raimon ? -li diu tot alçant les
celles, expectant.
- Sí, bé, és
clar, però ell ho cantava amb sentit
figurat. Vostè, i perdoni la cruesa de
l’expressió, és literalment cadàver.
Davant
d’aquesta frase, en Planas queda amb els
melindros a mig carní de la boca.
- Però que li
falta un bull ? No veu la bajanada que està
dient ?
- Ui, si jo li
expliqués, la de coses rares que es veuen a
les consultes, als nostres dies, no cregui
pas que vostè és una excepció -contesta ben
estarrufat.
- Però,
però... ah, és clar ! -de sobte ho entén tot
i comença a mirar per entre els prestatges,
cercant alguna cosa.
- No, no, no
s’hi escarrassi, que això no és cap programa
de conya de televisió ; no hi trobarà pas
cap càmera oculta.
L’Armand es
cansa. S’alça, posa les mans violentament
sobre la taula, i crida :
- Escolti,
vostè ha vist algun mort que parli i
camini ? !
- Bé, no n’he
vist pas gaires, però li asseguro que això
passa. És clar que no pots anar pel carrer
preguntant la gent si és viva o morta, com
si fos una enquesta, però sembla ser que
aproximadament un quinze per cent dels
habitants de Catalunya són cadàvers. Sí, són
estadístiques de l’últim mes, miri, si vol
li dono l’adreça d’internet on pot trobar
aquesta informació. És www.estirant-la.es.
Aquí la té, li escric i tot.
L’Armand es
guarda el paperet a la butxaca, tot i que
per a ell internet està més a prop de
l’estació espacial Mir que d’un telèfon
supletori, mentre mira d’esbrinar la manera
de desllorigar l’artifici :
- Molt bé,
doncs, i en què es basa, per saber que sóc
mort ?
- Ah, això
rai. Les dades ho demostren ben clarament.
Miri aquí, veu : hemoglobina : zero.
Plaquetes : zero. Glòbuls blancs : zero. Ho
veu ? Vostè no hi té res, a la sang. Res ;
ni brou de peix blanc. Res. Aigua. I a més a
més, sense minerals. No hi faria calaix ni
com a beguda isotònica. I convindrà a
reconèixer que la vida en aquestes
condicions és científicament impossible.
- Bé doncs, és
evident que ha de tractar-se d’un error de
la màquina d’anàlisis.
- Error de la
màquina ? -salta tot mofeta- No home no, què
diu ara ! Que és una màquina nova, la vàrem
comprar no fa encara un mes, i rutlla
perfectament bé... I no és qualsevol
màquina, no. No és d’Olot, no. És alemanya.
Tecnologia alemanya, garantida pels
alemanys. Paraules majors. Els diners que
val...
- Tot i així,
comprendrà vostè que em costi de creure
que...
- Sí, ho
entenc perfectament, és normal. Però sàpiga
que aquesta màquina, a més a més, hi té el
programa Windows 98, una versió nova que
ningú no té encara, i que és una meravella
de la ciència ; és la mateixa tecnologia que
va derrotar a Garri Kasparov, per
entendre’ns.
- Sí, sí, però
jo... no sé què dir-li, li dic més que res
perquè jo em sento ben viu. No sé, em sembla
tan evident que em fa mal l’oïda d’haver de
dir-ho.
- És la
síndrome de no-acceptació -pontifica tot
autocomplaent i patemal.
- Com ho diu,
això ara ?
- Sí. Vostè es
troba eri estat de shock ; no vol acceptar
la realitat de la seva situació. Però no
s’amoïni, l’home és un animal de costums, ja
s’hi farà a la idea.
- Fer-m’hi a
la idea diu ? ?
- Coses més
estranyes es veuen pel món ; miri, per
posar-li un exemple : es casa un Borbó a
Barcelona i tothom cofoi i cava amunt i cava
avall i...
- Si, és clar,
és clar... Ja sé per on va, ja, però... I a
part d’aquestes anàlisis, n’hi ha alguna
altra prova ?
- Bé, per si
calgués alguna confirmació, tenim també el
resultat de l’electroencefalograma.
- I ?
- Doncs miri,
l’hi dibuixo en un paper, perquè m’entengui.
El metge treu
un full d’un calaix, pren la Mont Blanc
Visby i dibuixa una línia horitzontal, de
banda a banda.
- I... què vol
dir, això ?
- Pla.
- Pla ?
- Sí, pla.
- I què vol
dir, pla ? ?
- Doncs és ben
gràfic. Vol dir activitat cerebral zero.
Nul.la.
- Escolti...
No haurà fet aquesta anàlisi la mateixa
màquina alemanya, oi ? -pregunta esbatanant
els ulls.
-
Efectivament. Com ho ha imaginat ?
- No ho sé...
pura intuïció. Els llauners de l’escola
racionalista, com jo, ens veiem sovint
abocats a la percepció pura ; localitzar
avaries en un laberint de canonades ajuda a
desenvolupar la veritat oculta de les coses.
En qualsevol cas, què vol dir, això de pla ?
Que m’està dient que jo no puc pensar ? Però
si ja ho deia Humboldt, això, que el
pensament té lloc mitjançant el llenguatge ;
i no ho veu, que estic pensant, jo, que li
estic parlant ?
- Sí, sí, són
efectes secundaris. De fet, a vostè li
sembla que pensa. És un fenomen semblant al
déjà-vue, sap ? Una reacció química de
l’hipotàlem superior i la tiroides
intratoràcica, en combinació amb el bulb
raquidi i la melsa inferior li fa creure que
vostè està vivint això, però de fet, només
és una pura impressió.
- Ara sí que
m’ha ben mort. Què vol dir, doncs, que tot
això és comèdia, que tot això no està
passant ?
- Podríem
dir-ho així, sí.
- Vol dir
doncs que jo podria ventar-li un clatellot
ara mateix, i no passaria res ?
- Escolti, no
se’m posi sofista. El llenguatge té molts
camps semàntics i ara no és qüestió d’entrar
en disquisicions platòniques sobre la
idealitat de la realitat. Faci el favor de
seure i calmar-se. El tema és greu i l’estic
tractant amb rigor teutònic. Si a sobre
comença a posar-se sarcàstic i pirandel.lià
l’envio a la Pública i s’acaba el tema ara
mateix, escolti.
- Ui, això sí
que no, doctor. Perdoni, perdoni. Té tota la
raó del món. És només que no me’n sé avenir
-entren a escena uns moments d’incertesa i
silenci dialèctics, que finalment en Planas
resol a trencar, amb una brillantor més que
discutible- : A veure, a veure, doncs, anem
a pams, a veure si en trec l’aigua clara...
Vostè m’està dient que jo ja sóc mort.
- Sí, sí, està
clar. Si vol pot anar a qualsevol altre
metge a fer-se les proves, però li ben
asseguro que serà una despesa de diners
inútil.
- Per què ? No
m’anirà pas malament una segona opinió,
suposo ; el tema és suficientment greu com
per provar-ho -la seva cara es marceix poc a
poc.
- Sí, no en
dubto, però miri, fem via ; és que tots ara
tenim la mateixa màquina. Va ser una oferta
de l’il.lustre Col.legi de Metges, sap ?
Tots ens la vàrem comprar en un tres i no
res. No tindrà pas algun amic metge a qui li
interessi ? Les facilitats de pagament són
realment excepcionals ; jo la pago en deu
anys, en mensualitats ridícules. Una
inversió formidable. Si senyor. I miri -treu
el manual d’instruccions d’un calaix i gira
l’última pàgina- : Ho veu, ho posa ben
gran : In Deutschland Hergestellt. I per
rematar-ho, ben gran en anglès, pels
ignorants : Made in Germany. Ja veu vostè
que aquí no hi ha trampa possible.
- D’acord,
d’acord. Ja m’ho crec. I doncs... jo... No
sé... Quan podríem dir que vaig morir ?
- Ah, per això
j a li hauríem de fer unes altres proves. I
jo no sóc pas forense, de manera que se’m fa
de mal dir-ho. Jo calculo, però, per la cara
que fa, així, una mica d’enciam, que vostè
deu de portar ben bé un parell de mesos
mort.
- Un parell de
mesos ? Carai ! Que n’és d’estrany ! Si em
trobo perfectament bé... Tal vegada una mica
de cansament, últimament...
- Ep, doncs
això és. Sí senyor. Vostè mateix m’ho diu !
- Què vol
dir ?
- Oi que quan
arriba a casa al vespre no té ganes de fer
res ? Oi que arriba a casa i s’encrostona al
sofà, i no li fa ni un petó a la dona, ni
una carantoina al gos, i ni entra a dir hola
als seus fills a l’habitació, i comença a
pitjar el comandament a distància com un
desesperat ?
- Home, ara
que ho diu...
- És clar,
doncs és això. Si gairebé que no hagués fet
ni falta que féssim les anàlisis, senyor
Planas. De calaix... s’hagués estalviat un
bon feix de bitllets...
- Sí, és clar,
però vol dir que no li passa això a la
majoria de gent, això d’arribar a casa
cansat i començar a fer zàpping com un
condemnat ?
- Ah, ocellot,
jo amb això no m’hi poso. No hi vull burxar
massa, en aquest punt. Jo només en puc estar
segur si ho veig amb les anàlisis d’aquesta
màquina. Empirisme pur. Sabia que és feta a
Stuttgart ? Miri, aquí ho diu, miri. Els
temes macroscòpics els deixo pels
epidemiòlegs i els sociòlegs.
- I això que
m’ha dit que jo, de fet, no estic pensant
res en aquests moments, és a dir, que tot
plegat m’ho sembla i que això és efecte
d’una mena de fenomen de déjà-vue o alguna
cosa així...
- Sí, sí això
és evident. Ja ho veu. Activitat cerebral
nul.la. Permetrà la llicència de comentar-li
que, d’altra banda, tot el que està dient
vostè tampoc no és pas massa intel.ligent,
vull dir que...
- Què vol dir
ara ? -li pregunta desconcertat, tot
atansant-se a la taula.
- Bé, no
s’esveri, -es posa conciliador- no s’ho
prengui com una cosa personal... Li dic més
que res que es nota que vostè no es pensa
massa les coses que diu, i això rubrica i
confirma, tot administrativament, els
resultats de les anàlisis...
- Ja. Així
doncs, el millor que puc fer és callar la
boca, és això el que vol dir ? ?
- Bé, no cal
ser dràstics. Per demanar el sucre i tot
això bé que pot fer servir el llenguatge, no
ha de patir pas per això ; no es tracta
d’una invalidesa total, ni de bon tros.
Tingui en compte que hi ha molt poca gent
que pensi les coses que diu. No ho veu ? Tot
fa sentit.
- I doncs, què
haig de fer, si sóc mort ? Què haig de fer,
si res d’això que està passant és real, si
tot plegat m’ho sembla ? Què faig ? -li
pregunta estovat i abatut, deixant-se caure
a la cadira-. Comprengui que em sento
completament perdut.
- Bé, jo,
abans de res, voldria dir-li que vostè té
plena llibertat per a decidir què fer amb la
seva mort, vull dir que jo no m’hi poso amb
allò que vostè faci més enllà de la meva
consulta. A títol personali li recomano que
llegeixi alguna cosa referent al mite de la
Caverna, de Plató. És una gran lectura i de
segur que li ajudarà a viure -si ho podem
dir així- amb la seva nova realitat. Llegir
llibres no li farà pas cap mal -i amb això
no em malinterpreti ; vull dir llegir
llibres amb moderació, un o dos al mes
màxim, no com aquests desgraciats que van
llegint Carner o Dostoievski al metro-.
D’altra banda, voldria recordar-li, sense
voler ser mal educat, que el fet de ser mort
no l’exclou de pagar-me la consulta...
En Planas
estira el coll, tot britànicament, i sembla
ofendre’s.
- Ni m’havia
passat pel cap, escolti !
- No, ja, però
és que de vegades es creen situacions una
mica tibants al respecte, de gent que va per
la vida estirant més els peus que els
llençols, i més que res li volia informar,
per evitar que ens violentéssim. Vostè fa la
traça de ser culé, oi ?
- Sí, per
què ?
- Bé, doncs ja
ho deia Michael Laudrup : a la vida només hi
ha dues coses segures : la mort i els
impostos. Doncs bé, si considerem la meva
minuta com un impost, vostè ja ho té tot
lligat. No li queda res més per fer.
El metge
s’alça, li fa un copet a l’espatlla i
l’acompanya a l’entrada de la consulta, on
l’espera la secretària. En Planas camina
lentament, cap cot, escorxat, i no encerta a
pensar en res amb un mínim de
transcendència.
- Ara que ho
recordo, Laudrup no va acabar jugant al
Madrid ?
- Sí. -s’hi
apropa a cau d’orella- Però li diré un
secret (m’ho va confessar el seu metge de
capçalera, un danès de Copenhaguen, d’allà a
dalt, de les Dinamarques) : ja era mort
aleshores. Aquella lliga no va ser legal.
- Com ho diu
això ?
- No es pot
alinear un cadàver. -li xiuxiueja.
- Ah, és clar,
ves..., és clar -Només li faltava sentir
això. Tocat i enfonsat.
-Si de cas no
ho, vagi dient per allà, ja sap allò del
jurament hipocràtic, no sigui que encara
tingui problemes.
- Sí, sí, és
clar, descuidi, doctor, descuidi.
El metge li
dóna la mà de nou, un altre copet a
l’espatlla, i diu a la secretària :
-Em farà el
favor de cobrar-li al senyor Planas una hora
i unes anàlisis amb la màquina.
- Amb la
bona ?
- Sí, sí, amb
l’alemanya, és clar.
- Com vostè
mani, doctor.
- Ah, sí, i
després li llença l’expedient a la brossa.
- Ostres, que
va a llençar-lo ? -replica en Planas.
- Bé, és que
ja no n’hem de fer res, nosaltres. La
màquina alemanya ja n’informa
automàticament, via intranet, al registre
civil i al Dipòsit, i...
- I doncs, que
me’1 podria quedar, l’expedient, de record ?
Per ensenyar a la dona, més que res, allò,
ja sap, no sigui que no em cregui ; ja sap
com són les dones...
-I tant, home.
Senyoreta, després l’hi posa en un sobre i
l’hi dona. Doni-li també un parell de
calendaris, sí, d’aquells de butxaca, amb la
foto d’uns gatets o de les valls de Baviera.
Ah ! té fills vostè, oi ?
- Sssí, si,
una nena i un noi. La nena em fa sisè de
batxillerat, està molt bufona, i ara el noi
m’està a punt d’entrar a la Universitat. Vol
ser químic, sap ? -li diu amb reverència i
somriure de vassallatge, humil i franciscà.
- Bé, bé.
Doncs senyoreta, doni-li també uns caramels
pels nens. Sí, d’aquells d’allà.
El doctor es
posa les mans a les butxaques de la bata i
torna al seu despatx. El senyor Planas paga,
s’acomiada de la secretària, es posa
l’expedient sota l’aixella i surt al baf de
la jungla, plena de tràfic i d’una pasta
grisa de gent que mira endavant,
exclusivament endavant, mentre la nit cau
damunt de la ciutat cautelosament, amb una
seguretat felina. Els contorns de les coses
es retallaven amb una precisió
extraordinària. S’atura a una cantonada. Es
grata el clatell i es pregunta què vol dir
tot plegat. Veu el reflex blanc del seu
rostre a un tros d’aparador i es pregunta si
és o si està acabat, si tirar cap a casa o
cap al dipòsit de cadàvers. Arrecerat entre
la vorera i l’asfalt, un colom esclafat de
fa dies comença a perdre la seva integritat.
Mira a un cantó i es pregunta què fan tants
cotxes enfilant Diagonal amunt, lentament i
inexorable. Com ho havia pogut oblidar ! Hi
ha partit de Copa d’Europa a can Barça.
Comprova que duu el carnet i no s’hi pensa
dos cops. Al cap i a la fi la vida té
aquestes petites coses que et reconcilien
amb tot, es diu a si mateix. Li anirà bé
escampar la boira i deixar de pensar una
estona. Un gat semblà miolar
desesperadament.
|
