Deliris psiquiàtrics

Encenc la tercera cigarreta. La seva mirada m’està posant cada vegada més nerviós i ja només la puc esquivar mirant la tabaquera daurada que col.loco a sobre de la taula de roure, sempre al costat dret. Cada dia observo aquella figura de reüll, però m’adono de que no puc penetrar més enllà d’una cara freda, de pell estirada i brlllant, d’un rostre de gel, En canvi, aquells ulls, tan obscurs com els seus pensaments, m’esquartera i selecciona els punts més febles de la meva pobra àmima per tal d’absorbir-los i adelitar-se amb l’horror que em produeix. Apago la gravadora amb el dit índex de la mà dreta la qual -no ho puc pas negar- em tremola. Miro les seves dents groguenques pels efectes de la nicotina i del cafè (potser) i de la sang putrefacta i coagulada de les seves victimes (segurarnent).

Comprava la carn de nit, en els carrerons humits i foscos del Raval. Li donava una importància igual a zero al fet de que es tractés de gènere de primera o de la pitjor categoria L’atzar era el seu control de qualitat i el matxet rovellat, comprat anys enrere a una tenda de souvenirs propera a la Sagrada Famllia, la seva moneda.

Aquell ésser, tan ferotge com la pantera o el lleó, fou capturat després d’una llarga recerca per la jungla -o sigui, el laberint de brut i intrincats carrerons d’aquell barri ttui marginalment encantador. Trenta-quatre va ser el nombre de peces que devorà. Sense pietat. No es fixava ni en l’edat ni en el sexe. Tampoc en l’estat de salut. Sense pietat. Caçava simplement per sobreviure, per safisfer el seu instint primitiu de depredador. I fou justament enmig d’una de les seves caceres quan vàrem capturar el xacal. Érem furtius i ens introduírem en el seu territori, a la recerca dels ullals d’ivori.

Amb un gest indecís o, més ben dit, temerós, tot i els meus inútils esforços per aparençar seguretat i fortalesa, dono per acabada la sessió d’avui. La visita diària al zoo. Eneara recordo quant m’agradava anar al zoo amb els meus pares. Fa tants anys d’aìxò.

Ara, tot sol, al meu despatx, em disposo a examinar les cintes que contenen les insuportables converses amb aquella màquina de matar. Em fimo una altra cigarreta, l’última del paquet. M’hauré d’aturar al bar camí de casa. No vull agafar cap cigarret de la tabaquera, són per a ells. Abans de posar en ordre totes les anotacions sobre el cas, em prenc un parell de glops dei conyac que duc a la petaca i em concentro profundament en el fum que expel.len els meus pulmons, que surt de la meva boca i del meu nas, com si aquesta substàncìa cancerígena, gasosa, que m’envolta m’anés a protegir de les seves paraules. I penso en engegar el casette i em suen les aixelles i em pica el cap i m’adono de que m’estic començant a cansar de la meva feina i de tota aquesta gent i de les seves neurosis. El mateix cada vegada. La rutina de l’absurd, de les gotes de o suor que regalen pel meu cos fins que són xuclades per una samarreta de tirants, de cotó. El meu treball, la missió en aquest món, en el manicomi municipal, consisteix en tractar d’esbrinar què és el que empeny als bojos que tenim aquí, engabiats, a matar. De totes formes, el curiós d’aquest cas no és el fet de que mati, sinó de com ho fa, de com s’aferrissa. Sense pietat. És increïble el dificil que resulta descriure les sensacions d’un assassí, la seva mentalitat, els seus impulsos, sempre i quan ho comparem amb el fàcil que és matar, actuar.

En els seus ulls veig la tranqul.litat i la satisfacció d’aquell qui fa una feina ben feta. Mentre sento les cintes m’observo en el mirall penjat a la dreta de la porta que és enfront meu. Només les bosses i les ulleres marrons em donen mostres de que estic viu. Són els testimonis del meu cansament, de les llargues hores d’insomni, de les cigarretes enceses al llit, al costat del cos inert de la meva muller, apagat com el llum de la tauleta de nit, com la seva vida, com la meva. Estic molt cansat, ara m’adono de fins a quin punt. Però, això em tranqul.litza. Encara no he arribat al descans etern, desconegut, tranquil.

De totes formes, sempre he pensai que els reflexos ens mostren la vida a l’inrevés i és just per això que temo que, realment, estigui mort i, de fet, tinc la impressió de que vaig morir fa molt de temps, abans i tot d’haver estat parit. I el pare i la mare i els nens i la dona i el ginecòleg i la llevadora i la dona de la neteja que escombrava al costat del quiròfan mentre la meva muller crídava i gemegava com un gos. Tots vàrem morir abans d’haver nascut. Qui sap, potser fórem assassinats a les gulliotines que són les vagines de les mares. I les persones són com les plantes, perquè els boscos, tan verds i humits, no són res més que cementiris replets de làpides i les nostres llars, nínxols. Home, sweet home. Ens han matat sense que calgués l’acció de cap psicòpata Perquè la pròpia existència, la mateixa vida, és la que prepara vils emboscades, la que realitza les matances.

Escolto la cinta número dos. Una veu d’ultratomba, digitalitzada, gairebé sense aparença humana, explica detalladament els seus crims, com si d’un conte de Perrault es tractés. Els osservava i, zas ! Els atacava alçant el seu matxet cap el cel. I Sant Jordi matà el drac. Com el linx, només aconseguia el seu propòsit en poques ocasions. Però quan assestava el cop definitiu i veia com se’ls hi escapava la vida, lentament, batec rera batec, gaudia. I la seva joia era tal, que s’adonava de la llarga espera i els intents errats havien valgut la pena. Sense pietat. I es reia histèricament, mentres miraven la seva cara espantats, atabalats, confusos, inerts, morts. Morts tots.

I quan assaborim la carn, saborosa, ens adonem de que una miqueta menys feta hagués estat molt més sucosa. Per això me’ls empassava crus, en el seu suc. I si encara eren vius i els aconseguia arrossegar fins a casa meva i podía menjar-me’ls una mica conscients, molt millor. Si, si ! No posis aquesta cara home. Si en el fons és molt senzill. Pensa que és exactament el mateix que quan aboques suc de llimona a una cloïssa. És retorç i crida, però tu no la sents perquè estàs massa concentrar en la teva funció d’assassí. O, potser, no la sents perquè ets un cadàver. Ets un mort que s’alimenta d’altres morts. Un zombi necròfag.

Al dia següent és tot tan senzill. Abans de sortir i d’enfrontar-te a l’absurda rutina, només cal que em renti les dents i posar-me la careta de cada dia (la màscara de guix que tots i cada un de nosaltres portem i que hem emmotllat a imatge i semblança de la nostra ànima). Per això són carotes fredes -zero graus Kelvin-, inerts, invariables. Tal vegada sigui aquest el motiu pel qual els miralls ens desconcerten. Tenim la nostra ànima, la nostra essència, coberta per una careta de guix o de vellut blau, o bé, potser sigui a l’inrevés. No ho sé. Perquè la qüestió és la següent : quìna és la vida real ? La que està enfront del mirall ? O la imatge reflectida ? Doncs, em demano si sóc una persona assassina, per matar, o bé si sóc qui dóna la vida eterna, qui allibera d’una existència estúpida, qui obre la porta de la gàbia. És curiós, quan alliberes a un ocellet, ai que bufó !, que s’ha passat tota la vida tancat en una gàbia metàl.lica menjant pinso i cantant la mateixa cançoneta, li estàs donant, a la vegada, la llibertat, l’autèntica vida ! i la mort, car el pobre animal no sap com sobreviure, Sí ! Si... Això és el que proporciono, una mort alliberadora. La cam és la porta tancada i el meu ganivet, l’única clau capaç, d’obrir-la, per tal que fugi l’àmima.

I agafes el metro o l’autobús o el taxi o el teu prestigiós cotxe per arribar a la feina -és curiós la poca gent que va en bicicleta- i veus la teva imatge reflectida a la pantalla de catorze polzades de l’ordinador i parles amb la gent. Ells també podrien estar morts, però seria tan fàcil i tan poc interessant eliminar-los que no caldria. Fins i tot el lleó selecciona a les seves víctimes i no es menja qualsevol porqueria. Et diuen el mateix, et dediquen les mateixes salutacions, els mateixos grunyits, la mateixa pudor a all, a engrut humà. I jo allà, aguantant-me les ganes de vomitar, els contesto de manera semblant, amb fórmules similars, existents des de temps immemorables, perquè -insisteixo i vull que quedi ben clar- també sóc fàcil de matar, suprimible. Bé, de fet, ja ho estic. Ho sé quan toco les grises i aspres tecles de l’ordinador, durant hores interminables, i quan els arxius i els programes tapen la fosa a on es troba la meva ànima trossejada, putrefacta i digitalitzada, a punt de ser devorada per les larves. Però, no em sento malament, no. M’adono de que és justament allà, a l’oficina, a on contribueixo a matar, a dotar a les víctimes del vertader sentit de l’existència. Sóc com l’espassa del torero, mato però dono glòria.

És de nit i torno a matar. És que... Triguen, triguen massa a reaccionar. Tenen el sisè sentit animal, el de l’alarma, atrofiat. Estúpids ro !..

Apago el casette i em veig reflectit en el mirall que hi ha enfront del llit. És un mirall ovalat i amb un mare daurat. Recordo que ens ho regalà la seva mare i recordo que no em va fer cap gràcia que el penjassin just allà. Sembla que ara, anys desprès de morta, encara pugui sentir aquella cançó de Machín que sempre taral.lejava quan la descobria espiant-me, amagada en els racons més foscos de la casa. És just la mateixa cançó que està cantant la Mercè en el quarto de bany. Fico la cinta en el calaix de la tauleta i el tanco amb clau, no sigui que quan acabi de posar-s’hi la crema antiarrugues li doni per tafanejar i escolti aquesta bogeria. Somric. Me’n vaig a dormir amb la meva dona, a la que estimo, encara que no sempre li he estat fidel... Recordo aquella practicant de fisioteràpia, com es deia... Ulrike, sí, crec que era alemanya o quelcom així. Estic tranquil, a gust, sé que el Manel i el Pere dormen plàcidament a l’habitació del costat, a on dormia ella feia anys. Anys de llargues nits d’insomni, vigilant la porta, esperant la seva mare, preparat, amb una navalla sota el matalàs. Tanco els ulls.

Aquells temps de por ja han passat. Avui el petit s’ha posat molt content perquè li he comprat una vídeo-consola d’aquelles que anuncien per la tele. A la tenda m’han regalat un joc de marcians, dels clàssics, però més sofisticat. Condueixes una nau interestel.lar de guerra, armada (segons el prospecte) amb un canó de raigs làsser i un altre de protons. L’objectiu és aniquilar a uns petits monstres de color verd i d’ulls grossos que, volant en bloc i amb mecànics i matussers moviments, volen envair la Terra. És la llei del més fort. He jugat dues, partides amb el xaval abans de ficar-lo en el llit. No he passat de la primera fase. Estic perdent reflexos i em fan mal els ronyons. Crec que ja va essent hora de que deixi de fumar i de que em vagi a revisar la pròstata.

Sona el despertador. He de tornar a la feina. Afortunadament no he somniat amb aquell diable. He tingut un somni molt més entretingut. Jo era Flash Gordon i destruïa robots daurats. Mentre, la meva dona, que anava quasi nua i a la qui havien sorfit unes orelles punxegudes, tipus Senyor Spock, ballava la dansa del ventre al ritme dels brunzits de les escopetes làsser. Excitant.

El despatx que tinc en el manicomi municipal té les parets grises i un gran finestral enreixat, just darrera de la meva taula, per la que entra la llum del Sol cada mati. És el moment idoni per interrogar, car no et poden mirar fixament, directament als ulls, i la ceguesa momentània els hi provoca una sensació d’inseguretat i d’angúnia que els hi fa molt més vulnerables a les meves preguntes, al meu psicoanàlisi verinós.

La infermera obre la porta i darrera d’ella s’esmunyeix aquella figura. Camina amb un pas ferm i segur. Ja coneix el ritual. S’asseu, sense que calguí que li indiqui, i agafa un cigarret de la tabaquera. Somriu i em mira. Desitjaria que la infermera no ens hagués deixat tot sols. Sembla que el Sol no li molesti gens ni mica, Respira profundament i comença a parlar quasi sense moure els llavis. Sé que estic en el meu terreny, però no puc evitar posar-me nerviós, tenír una sensació de malestar, quasi de pànic, davant de les seves paraules. Em callo, no li he de fer cap pregunta, no cal. Acciono la gravadora sense que em vegi. La gent xerra amb més llibertat si creu que tot el que diu roman a l’aire, a mercè del temps i de la fràgil memòria.

Ahir a la nit vaig tornar a matar, doctor. No em diguis això, no m’ho puc creure. Has estat aquí tota la nit, a una cel.la de màxima seguretat. Sí, el meu cos, no la meva ment. Les intençions, és això el que conta veritablement. Per a tú sí, però no per a la societat. Però bé, vostè, que tant ha estudiat ja hauria de saber que, al cap i a la fi, els conceptes d’espai i de temps són quelcom arbitrari i voluble. Fixi’s, segons els axiomes d’Euclides, tants segles emprats, els angles d’un triangle sumen 180 graus, mentre que a la geometria el.líptica sumen més i a la hiperbòlica, menys. Ja i... Què em vols dir amb tot això ? No t’aconsegueixo entendre. Doncs, és molt senzill. Mentre sóc aquí, sense moure’m, n’hi ha d’altres com jo, potser vostè mateix, que fan el mateix que jo. Perquè en el fons tot és aparença i la gent actua igual i diferent a l’hora. La nostra pell és un mirall, el que passa és que quasi sempre és còncau o convex. Deformem, això és, deformem la realitat, la nostra pròpia realitat. Amaguem el que som, però, només això. No hi ha cap manera de canviar-ho.

I el doctor sent aquelles paraules pronunciades per aquella boca, piena tantes vegades de la sang espessa de les seves víctimes, a les que caçava sense pietat. I mira el mirall i veu el clotell de la bèstia i, de sobte, s’adona de que, cada matí, el reflex de la llum del Sol l’ha enlluernat, cegant-lo, dia a dia, sense que s’adonés. I el doctor es cansà, està fins els collons i perdrà el control.

Agafà, agafa el petjapapers o la tabaquera o la cadira o l’arsènic i zas ! El cap d’aquella dona de trenta-set anys i pel ros quedà esclafat, pels cops brutals que li assestava el psiquiatre d’ulls vermells. I els sessos esquitxaven la paret i el metge menjava els trossos i es llepava els llavis. I pensava en les mandonguilles que feia la seva sogra en l’arsènic que li posà aquella tarda. Feia tants anys. I pensava en aquella puta que no mataria mai més les rates que es trobava en els carrerons del Raval. Les assassinava i desprès es passejava, tan tranquil.la, per les Rambles, amb la seva boca piena de vísceres de ratolí i se les importava cap a casa i les cuinava : al forn, guisades, a la planxa amb un rajolí de llimona. I el director i els amics de l’oficina, del Departament de Sanitat, li deien : « Caram, quina paella més bona ! Què porta conill ? » « Ui, sí, sí ».