|
Faula del mare
nostrum
U cervu
Mariana Ripetta, la filla d’un carboner, s’havia
acostumat, després de la mort de son pare, a
viure sola enmig del bosc. El seu habitatge
era una barraca amb murs de pedra seca j
teulada de brancam. L’humil casa, d’una sola
peça, amb una xemineia al beil mig, segons
costum dels antics sards, tenia un hortet j
un galliner a la part del darrere. Un poc
niés lluny, sota el sopluig d’un coval hi
havia una cabra lietera. I encara, seguint
un cami— noi, sobre un marge, tenia cura
aquella al.lota d’una casa d’abe 11es on es
destil.lava una exquisida mel de romanl. A
niés de cul— tivar cols, iletugues, raves i
altres verdures i hortalisses, menjava,
Mariana, f ruites bosquetanes com mores j f
raules, i castanyes, puix aqueli bosc era
quasi tot castanyeda. No descui dava un art,
heretat del seu progenitor, que no era aitre
que el de conéixer i fer servir les plantes
medicinals. Tres o quatre pits en l’any
anava al mercat I allà bescanviava ous, mel
I for matges per sabô, pasta per a sopa,
cera, oh I algun tros de teixit amb el quai
renovava la sempre pobra i deteriorada vesti
menta. Devia tenir la doncella vint-i--dos
anys i havia arribat ais dies que descrivim
amb unes cames ilargues i extraordinària
ment àgils, un bust moit ben dibuixat d’endurides
i regulars ma melles, uns maiucs generosos I
un rostre bru, bonic i ovalat que animaven
uns ulis grisos de gran vivor i ben desperta
intel.li gència. Esperit iliure, rebel,
solitari per força, semblava con tenta dins
aquella ombrivola natura, pràcticament
ignorada de tothom. Cada capvespre anava a
cercar llenya per a fer foc I co rria peis
senders encatifats de fuhla seca per a
visitar els cérvols, els seus amics I
interlocutors. Gulada pel cants dels oceils
seguia el rastre d mamifers de pèl roig fosc,
curt j aspre, que es feien admirar per les
seves banyes rnassisses I ramoses que
perdien I renovaven cada any. Descobria en
la terra f resca les petjades de ilurs potes
ilargues i amb gest alegre anava a i d’aquells
animals, que en veure-la, movien la
curtissima cua, talment coin si fossin gosos
de falda. També els cérvols femella acudien
a llepar-li les mans i allà, enmig de la
foresta s’hi concentrava una tert on les
paraules humanes es barrelaven amb el
remugueig d’aquells éssers que no eren tan
irracionals coin la gent es pensava.
La
tardor donà pas ais primers oratges de l’hivern
j Mariana havia de restar dins la seva
barraqueta, prop dei foc, de fosca a fosca,
en aquelis breus dies d’hivern, encara més
ombrivois en aqueli boscatge. I aqul apareix
un altre personatge revestit de ben marcat
caràcter. Es tracta d’Hug Bonapart, de la
familia dels Bonapart de Mallorca, cavalier
de cinquanta anys, alt I fornit. Cavalca amb
dos deis seus servents i porta un vestit de
caça grisenc creuat amb una ratiia blanca.
Té un nas ilarg, una barra ampla, un rostre
de dura expressiô, un capeli blau amb p10-
mes d’estruç j uns ulis de mirada biava,
quasi metàl.lica, al dir deis seus enemics.
S’endinsa per caminals pobiats de moises i
ro meguers, galopa sobre les estores d’herba
f resca, passa entre els veils arbres
foirats de plantes enfiladisses. S’atura i
ensuma l’aire embalsamat de menta.. .On sôn
els cérvols? Ha de menester bona carn per a
fer una bona torrada. Un dels seus servents,
que sembla esser expert en la matéria,
assenyala un abisme obert per les
torrentades. El governador Bonapart, que
administra Côrsega en nom del rei Ferran d’Aragô,
es lamenta dintre seu, d’haver ha gut de
deixar a l’esquena massa coses: Primer les
alcoves i sales del Palau Bonapart a Ciutat
de Mallorca, on hi té tans amics I bones
relacions, negocis ± entreteniments. Després
el Palau Reiai de Barcelona, on era ministre
j conseller del monarca, tot plegat enmig d’una
vida regalada. Perô un cop a Côrsega,
després del nomenament, la desconfiança
envers dels que i’envoltaven es re flectia
per tot arreu: en els claustres tenebrosos
on s’hi amaga va la iluentor d’una espasa
traidora, en els racons de les façanes de
cada casa de Bastia, la capital.. .La daga
podia romandre també ocuita entre tapissos I
cortines, sota damascs i velluts...
Escolta la remor de les muntanyes, els
sorolis del crepuscle que s llunyans i de
sobte, veu tres o quatre cérvols que salten
per clins els matolls.
-Els
cérvols! Els cérvols!-Crida--No els deixeu
fugir !
La
festa, en el casai del govern de Bastia,
servirà per a lii mar asprors, per a fer
amistats noves, per ésser finalment accep
tat pels poderosos de i’iila. Bé l’havien
avisat. Bé i’havien ad vertit: el cors és
intrèpid, d’ardent imaginaciô, amant de la
glôria j la liibertat, que mai no s’ha
doblegat ais invassors i dominaclors, per
altra banda, tan diferents, des dels fenicis
ais catalans, passant per grecs, romans,
gods, pisans i genovesos. I res millor que
carn de cérvol a la graella.
Aixi
doncs, Hug Bonapart afica els esperons a la
seva munturaI seguit pels seus servents, es
ilança al galop. Dispara, com pot, un i
aitre cop, la seva ballesta. El mateix fan
els altres. Perà les fletxes es perden en la
fosctiria de l’esponerôs fullam. I vet aci
que quatre dels animals côrren I côrren per
a salvar-se j en el seu desconcert, mentre
sonen en terra les ferradures dels cavails i
en l’aire el corn de caça, cerquen la
barraca de la dolça Mariana. Arnb les potes,
un dels cérvols, fa soroll a la porta i en
obrir, la xicota descobreix els seus amics
del bosc que li dernanen refugi I ajut. Els
fa entrar j els abraça per tal de calmar-los
en el seu regirat tremolor. De sobte, Hug,
apareix en el ilindar de la porta I resta
moit sorprès al davant de la curiosa escena
que se ii presenta al davant dels ulis. Els
dos servents no dubten en fer un gest que
significarà infringir mai- tractes a Mariana
j matar allà mateix els nobles animais. Perô
el governador els atura, absort en la
contemplaciô d’aquella al.io ta que li
sembla quelcom d altre môn. Els ulls severs
de l me es topen amb la mirada trista i
tendra de Mariana. I corifûs, quasi
avergonyit, fa cul enrera I se’n toma per
allà on ha vin— gut. Tanmateix, ja a Bastia
estant, Hug Bonapart no es podrà treure del
cap aquelia visiô que se li antulla gairebé
màglca. Tot j que és casat, tot I que és
pare d’una dotzena de f lus, decideix de
fer-se seva la doncella del bosc. Aquesta
obsessiô creix més j més en el seu interior,
a la part més perversa de la seva ànima. Per
tal d’enganyar el seu esperit, pensa, que
apode rant-se de la f illa del carboner, li
podrà donar millor vida, iluny de les
serralades on nia l’àguila I dels penyais on
arrela el roure, fora dels boscos quan
resten coberts per les terribles nevades I
deis abismes que solquen els torrents...
Aixi doncs ordena
ais seus dos homes de confiança de tomnar a
la grandiosa castanyeda on ella habita i que
de bon grat o per força, la portin al seu
casai. Sense perdre un instant, la pare- lia
de sicaris surt al trot i arribats a la
contrada on estava la barraca, no la poden
trobar. Bé la cerquen homes j dies. Tots els
racons d’aquell bosc se’ls apareixen
semblants. I quan, e la fi, creuen trobar—se
en la clapa de la selva on viu la doncella
dels cérvols, en lioc d’habitatge només hi
veuen un grandiôs i centenari castanyer. S
Hug Bonapart en saber que la da misel.ia
dels seus somnis ha desaparegut i aixô l’emmalalteix.
Les nits se li faran liargues. Des de la
torre de ca seva, a la ciutadella, contempla
durant hores la mar j el port, com sj enyo
rés Mallorca, on potser, en la distància, s
ciel male- f ici. Morirà a Bastia pocs anys
després i la seva familia esde vindrà corsa,
ja per a sempre. Mentrestant, la branca
mallorqui na ciels Bonapart s’anirà
extingint de mica en mica. |
