|
Miquel Ferrà i Martorell, hè natu in
Sóller in u 1940. Hà datu una quarantina d’anni
à a literatura è à l’insignamentu, ma ancu
giurnalisimu è ricerche. Hè l’autore di una
quarantina di tituli, trà nuvelle è raconti.
Ha vintu parechji premii: Ramon Llull (
1985), Ciutat de Palma (1986), Ciutat d’Alzira
( 1989), Guillem Cifre de Colonya ( 1989), è
tanti altri. Certi di i so scritti sò
tradutti in spagnolu, inglese, alemanu,
ulandese, purtughese è ebreiu.
Faula del mare
nostrum
1-L’ASE (ASINARA. SARDENYA, 1535)
Nota de l’autor
Sobrevolant Sardenya, en viatge cap al
Nord d’Africa em va cridar l’atenció, des de
la finestrella d’un Boeing 747, un illot, la
qual silueta dibuixava i recordava un ase o
una somereta. En arribar al meu hotel de la
ciutat santa de Kairouan, vaig aconseguir
del recepcionista un mapa d’Itàlia i fou,
per a mi, una sorpresa afegida que aqueil
illot hagi nom Asinara i que el monument
históric que encara s’hi pot observar sigui
el castell en ruïnes del pirata Barbarrossa.
Per altra banda, dins les tradicions
turques, hi figura la llegenda que explic en
aquestes pàgines.
Khair ben Eddin, més conegut com el pirata
Barbarrossa, era home robust, d’alta
estatura, cabeçut i de cara ampla, aspectes
que augmentava un voluminós turbant de seda
morada. També eren trets remarcables del seu
rostre uns pòmuls aits, uns ulis grans i
negres dotats de la que diuen mirada de corb,
una pell pigosa i uns havis gruixuts que mig
amagava una barba de pèls que eren com clins
de cavall amb reflexes vermellencs. En
aquell moment, els seus amics i enemics el
qualificaven de “terror del diable » i anava
de victòria en victòria, amb una flota que
creixia i unes tripulacions ferotges que l’havien
consagrat, a força de sang i foc, com a rei
dels mars. De fet era senyor de tot un
seguit de petites illes a la Mediterrània
occidental, Elba, Ischia, Pròxida, Lipari i,
sobre tot, Asinara, al nord de Sardenya, que
presenta a vista d’ocell la silueta d’un
ase. En la creença que tan curiosa geografia
li havia de donar bona sort, Barbarrossa féu
edificar un castell enmig de l’illa. La
fortalesa, amb murs de pedra i morter, tenia
torrellons i muralles de considerable volum,
amb les seves sageteres i merlets, fossats i
rastells. Pensava Khair ben Eddin que no era
casual la forma d’aquella illa. La natura,
sota el cisell d’Al.là, havia dibuixat un
ase de rocam. I els vents de la superstició,
arreu del Mare Nostrum eren favorables en
aquest sentit. L’ase era per lis antics
egipcis el sjmbol de Tifó, déu del mal. Els
perses, per altra banda, sacrificaven ases
al déu de la guerra. Els romans veien en
aquest animal el valor i la potència. I
aquest sentiment, tot piegat, havia passat
als turcs i als nordafricans. Convençut que
Asinara era, doncs, solar de bona fortuna,
Barbarrossa li atribuïa el seu darrer gran
èxit: L’assalt, conquesta i saqueig de Maó.
Estava aquell port i ciutat entre
fortificacions. Quan els pirates
desembarcaren en la costa menorquina vàren
veure dificil trave ssar aquel cinturó de
muralles i baluards. Els illencs es
defensaven amb alguna artilieria, moites
bailestes I arbabussos i un nombre important
d’armes bianques. Però el batle, Jaume
Scala, i els prohoms, Antoni Olivar, Gil
Calderer i Jordi Huguet, emporuguits al
davant de la sinistra fama de Barbarossa i
els seus corsaris, considerats invencibles i
despietats, traïren la bona gent que en eus
confiava. Amb l’excusa de parlamentar la pau,
anàren al camp enemic i allà ordiren l’entrega
de les claus de les portes fortificades i de
la ciutat tata als pirates turcs, això a
canvi d’esser respectades les cases, familia
i béns dels traidors. I la presa de Maó fou
aixi de fàcil. El combat breu sense cap gest
intrèpid que resultàs útil. Les aus de
rapinya anàren per tots els carrerons i
habitatges. Ningú no es saivà d’ultratges i
robatoris. Els més agosarats en defensa del
seu patrimoni i éssers estimats hi deixaren
la vida. El f ill major de Barbarrossa es va
fer un collar de nassos i orelles que li
arribava als peus i mai no havia feta tanta
feina la seva samitarra. Tanmateix,
trenta-dos anys després, seria mort a la
població mallorquina d’Andratx, en el decurs
d’un altre desembarcament piràtic. Havent
atacat la torre de Son Mas, fou degollat a
la clastra d’aqueila possessió. Però de
Menorca sortiren triumfants, amb un boti
quantiós entre or, argent, joies, queviures
i esclaus. Se’n dugueren entre cadenes més
de vuit-cents captius, dos centenars dels
quals eren nins i nines. Però Barbarrossa,
lluny de recompensar els seus col.laboradors
cristians, va fer cas d’una fórmula antiga:
“Roma no paga traidors !” i per això,
consumada la conquesta, es negà a
portar-se’n aquells que havien venut els
seus compatriotes que restaren en terra, les
butxaques buides, la famllia delmada, la
casa en flames i exposats, des del primer
moment, a la revenja popular.
Suara, en el seu castell, Khair ben Eddin,
fumava el seu narguil sobre un divà, al fons
d’una gran sala d’arcs que làmpares de teb
resplandir treien lleugerament de les
ombres. I reia, feia grans riallades, en
companyia dels seus tres lloctinents, Dragut,
Sinan i Aidin. Parlaven de com la justicia
cristiana havia execu tat els traidors,
piiblicament escapçats i esquarterats.
Barbarrossa repeti un cop més que els morts
només eren morts i que quan de vegades li
semblava sentir els crits de tots aquells
negres fantasmes mesclats amb la veu del
vent n’havia que atribuïr la causa a la
droga. Va reconèixer que també eren moits
els pirates que havien donat la vida per el,
sota el flamejar de la seva bandera, en les
més aferrissades lluites. Però no l’esperaven
a l’infern puix no hi havia més infern que
la mar i el món. Mentre els seus lloctinents
dubtaven dels mots del seu cabdill i potser
s’estimaven més pensar en els esperits
segons la lletra corànica, Barbarrossa deia
que la mort gela per a sempre ànima i cos i
que tots els seus companys caiguts es
podrien sota les algues flotants de la mar,
enmig dels esculls gegantins de la costa o
en el fang mesqui dels aiguamolls ribererics.
Estava amb aquestes idees quan observà fit a
fit els seus tres capitans: Dragut era la
crueldat; Sinau, l’astúcia i Aidin, la
bravesa. Aixi doncs, el seu desig i la seva
demanda s’adreçaven a Sinau, un jueu d’Esmirna,que
encara que tenia les cames moit tortes i era
esquerrà, es distingia pel seu enginy...
-Sinau! Escolta...
-Digau Visir...
-Vuil una dona en el meu llit, però no una
dona qualsevol. Ara mateix tenim dins les
masmorres no menys d’un centenar de xicotes
d’entre tretze i vint anys, quasi totes
elles maoneses. Series tu capaç de
triar-me’n la que. a més de posseïr notable
bellesa, fos, alhora, honrada, treballadora
i intel.ligent?
La pregunta va venir moit de nou al vell
corsari. El seu indomable instint li deia
que no podia negar-se a complir amb tal
servei i que potser es jugava el coll, cas
de decebre el seu senyor. Quan un es troba
sota les ordres d’un esperit altiu no pot
fallar. Esperà un moment abans de respondre
i cercà, a través de la finestra, un raig de
lluna entre les branques dels pins. Un es
pensa esser lliure quan caça esclaus-es va
dir, en el seu interior més intim i secret-i
llavors resulta que es troba en mans d’un
boig maniàtic i capriciós. Ja no li basta la
fragància se ductora de qualsevulla de les
seves amants. Ara, com Salomó, vol una reina
de Sabà.
Sabent que tota excusa o queixa era inútil,
assentí amb un mo viment de cap i afegí:
-Per a quan la voleu, aquesta al.lota?
-Per a demà vespre, sens falta.
Anà Sinau al seu dormitori i després de
pensar i pensar com havia de complir tan rar
i complicat encàrrec, enfilà amb la seva
fèrtil inventiva tres idees que li
permetrien justificar els extrems de la seva
tria. A trenc d’alba, sense haver clucat els
ulls un sol instant, davallà als subterranis
que servien de càrcer ais captius, allà on
grinyolaven les cadenes, els murs des renien
fètida suor ila fosca es mesclava, a tota
hora, amb l’aire enrarit. Els guardians li
obrien portes i reixes i Sinau, com sempre,
mesclant amb bramuls les seves paraules per
tal de fer por als subordinats, passà entre
d’ells com una ventana. En trà finalment en
un recinte cobert amb volta de canó i allà
din tre, no menys d’una cinquantena de dones
joves, restaren en paorós silenci. Totes
callaven, tremoloses, pàl.lids els rostres,
mentre absort, el pirata, les anava clavant
la vista. Enllumena des per un fanai, puix
els raigs del sol mai no davallaven fins
aquella fredor de tomba, Sinau podria
descobrir en la bellesa de moltes d’aquelles
cares un immens espant i el seu somriure
sinistre augmentava potser aquelles
positures temorenques. Escolli, sense
presses, dotze donzelles, les més afavorides
de visatge i figura. Rivalitzaven, totes
elles, per llurs harmóniques proporcions i
les belles talladures dels seus cossos.
Qualsevol poeta les hagués adjudicat cares
de rosa, cabells de seda, ulls de daina i
veus dolces com la mel. Ja ben convençut de
quines eren les més hermoses, les va fer
sortir de la presó i pujar a les
dependències superiors. Les reuní en una
zona ajardinada i les va dir d’anar en fila
india, a través d’un passadis, i sense cap
tipus de vigilància, fins a una de les sales
d’aquells fortificats habitatges. Sorpreses,
aquelles xicotes, compliren les ordres del
pirata i anant pel passadís, veren en alguns
racons, alguns cistells curulls de monedes
d’or i argent. En arribar a una sala tota
encatifada d’estores perses i coixinades
turques, quatre eunucs negres les
escorcollaren. Es descobri, aleshores, que
només tres de les al.lotes no portaven entre
els piecs i amagatalls de les seves
vestimentes, alguna d’aquelles monedes.
Sinau en va voler saber els noms: Francina,
Berenguera j Constança. Després que les
altres haguessin retornat ais soterranis,
procedí el corsari a posar en pràctica la
segona prova, complagut de poder comptar amb
tres captives honrades. Les va ordenar de
sortir a un hortet on l’arbreda era espessa
i fresca i hi remorejava l’aigua d’un
brollador. Un dels eunucs havia posat, tot
travessant la porta d’eixida, una escombra o
granera, grossa i bruta. Francina li passà
per damunt, Berenguera la decantà amb une
puntada de peu i Constança s’ajupí, la posà
pel mànec i la deixà recoizada en el mur més
proper. Sinau, que l’havia estat observant a
una prudent distància, picà de mans, tot
satisfet i exclamà:
-Vet ací una dona que ès tan feinera com
honrada !
Només restava una prova i en aquest cas l’havia
de superar Constança en solitari. Sinau
esdevingué amabilitat pure i després de
despatxar Fraricina i Berenguera vers el seu
trist en claustrament, va fer asseure
Constança en un divà i prengué seient al seu
costat, pregant-li de prestar la màxima
atenció al que li havia de dir. Aixi estant,
es va treure de la butxaca un medalló
d’argent encunyat en arabescos i n’obrí la
tapadora. Dins hi havia un retrat en
miniatura que representava un home jove.
Sinau es posà a mirer seriosament aquella
minúscula pintura men tre amb veu carregada
de misteri anava dient:
-No tinc germans ni germanes i, aixi i tot,
el pare d’aquest home ès fill de mon pare.
De qui és el retrat?
Constança agafà la pregunta al vol i després
clucà els ulls un instant. Raonà la resposta
amb notable rapidesa:
-Si una persona no té germans ni germanes,
el seu pare només pot tenir un fill, que ha
d’esser, per força, aquesta mateixa persona.
Aixi hauré d’entendre que el pare d’aguest
home del retrat sou vos i, per tant, el
retrat que contemplau és el del vostre fill...
La cara de Sinau s’eixemplà amb un gran
somriure. Un sospir de fonda satisfacció
sortí del pit del vell pirata. Constança
havia encertat la resposta i demostrava
tenir una intel.ligència gens comuna, àgil i
oberta. Confessà:
-Tens raó. Es el meu fill Suleimari, que ara
és capità a Xipre, amb un estol de l’armada
turca. Que Al.là li conservi la vida !
Moit content, puix Constança era alhora
honrada, feinera i de cap despert, la conduí
allà on hi havia les serventes de l’harem i
aquestes la banyaren amb essències, li
posaren una xil.lava filetejada d’or i
grana, la caiçaren amb babutxes de seda i la
pentinaren amb truriyelles ornades d’or i
perles. Aixi, neta i perfumada, la presentà
al “rei del mars” que va voler saber, fil
per randa, el detall de la tria. I encara
Constança no devia sentir una sola espurna
de passió per aquell piratot rabassut,d’afavorida
panxa, que ja havia doblegat el mig segle,
sapigué aprofitar-ne la vida regalada,
amuntegant joies d’un botí i l’altre,
defensant la seva plaça de favorita de
l’harem i amb la seva influència pogué
prestar ajut a molts dels seus compatriotes,
victimes de l’esclavatge. |
