|
Cambra d'hotel
Ja hi
tornam a ser. Jesús quin dia, avui. Ho serà
gruixat amb aquesta lumbàlgia que passeig.
M’hauria d’haver donat de baixa. No puc més
i encara no he començat. Fos no fos em
posaria a cantar per mirar d’enterrar les
penes. Què hi quedaria bé, en aquesta
cambra: un pasdoble? No, seria molt
ordinari.... Un trosset d’òpera? Però si jo
no tenc veu per enfilar-me amunt i amunt. I
un cuplé una mica picantó? Això sempre queda
bé. Fins i tot els senyors, en parlar una
mica de cul ja riuen. És que ells també en
tenen un bocinet. Avui , na Carminya, la
governanta, no hi és, no sé que li han de
punyir a l’home devers l’hospital, i jo he
pogut triar les habitacions a desar. Només
per fer la guitza a les altres i per
demostrar qui som i que va ser tota una
injustícia que no me nomenassin a mi,
governanta, he triat la zona dels VIPS. Per
què? No ho sé. Aquí es pensen que fer-les és
tot un privilegi. Na Carmiña, encara que no
ho confessi obertament s’ho estima més que
no una mica més de paga. A vegades, quan
feim un sopar i ha begut un poc més del
compte li estiram el bec i ella tota mesa se
sent nedar dins un riu de sabonera de
satisfacció. M’agrada imaginar-me com viuen
a través dels petits detalls que deixen a
les habitacions, el perfum de les flors que
els marits han comprat per a les senyores,
l’etiqueta amb el preu d’un fulard de
seda... Hi entres i sents aquelles aromes
d’essències, aquell massatge facial que es
posen... I si per casualitat han vengut amb
ella, amb la senyora o amb l’amant, que m’és
a mi, sent aquell perfum, aquella fragància
que jo només d’estraperlo som capaç de
sentir quan vaig a la perfumeria i mig
d’amagat, quasi de puntetes, m’acost a les
mostres de perfum del bo i me’n pos un
poquet, per aquí, pels polzes, i aspir
eixamplant la pitretra, dissimulant una
mica, però amb tota l’ànima, com si me ne’n
volgués portar una mica amagada dins les
conques del nas, d’amagat de la dependenta
perquè servidora té una mica de decència...
Au!
Vanesseta, som-hi. Primer envit. Dama o
cavaller? Ai, ara em pega un no sé què aquí,
just en aquest buit entre les costelles i
l’estòmac. Una mescla d’emoció i de fàstic.
Fos no fos faria repicar els tambors: Au,
badocs, entrau tots als paradís dels rics.
Però Déu meu, què és això? més que un llit
sembla una pleta sense esterrossar. Aquests
executius! Són tots com a maquinetes que qui
sap quin déu els dóna corda! Avui el senyor
no ha dormit al seu jaç habitual. Programat
com està, s’ha aixecat a les set i mitja del
matí, a les 8’05 deu haver baixat a berenar,
a les 8’30 un taxi l’esperava a la porta i
ell, planxat i confitat hi ha entrat amb la
major elegància. Ai! si sabessin quin
rossegall deixen darrera. Es clar que tot té
una explicació. A les empreses els piconen
l’orella tot el dia que han de ser
agressius, que han de caçar, no una mosca al
vol, sinó ni un microbi no els pot passar
per malla i a casa seva quan arriben, troben
la dona que es queixa que la mimen poc o que
mai no té un detall per ella; i llavors les
criatures, i els crits i les besades i
aquella mica de recança per no complir com
cal totes les obligacions paternes, i això
els estova una mica, els acaba de fer el
repèl i van a colgar-se lassos i atupats. I
si no sempre hi ha els llençols de davall,
quatre punts ajustables, prodigi de la
tècnica amb minúscules, que els impedeix fer
aquest devessall. Però mirau aquí, ni
Egipte, fustigada amb les dotze plagues,
quedà tan malfeta com aquest pobre llit. Ai,
no sé si el faré cristià. Voleu dir que pel
cap davall, aquest subjecte, avui no ha
somiat que n’escanyava sis o set? Vegem,
examinem el territori, facem-li acuradament
l’autòpsia. El cocó del llit està a la part
dreta que és la que teòricament ha usat per
dormir. Confirma aquesta hipòtesi el fet que
s’ha trobat el llençol aixecat de les quatre
puntes i té forma de X, la qual cosa vol
dir, sense haver estudiat massa
criminologia, que la part que roman en el
seu lloc és perquè ha estat presa per
l’embalum i el pes específic del subjecte en
qüestió. El coixí dret ha estat vilment
despullat de la seva protecció, cosa que en
un llenguatge tècnic anomenam coixinera, que
roman ajaçada per terra, tota arrugada, cosa
que confirma que abans de ser abandonada del
tot fou, involuntàriament, torturada pel
distingit hoste. El coixí conserva, només
que se l’odori amb delicadesa, una mica
d’essència destil·lada de la seva propensió
sudorífica que, amb l’ajut de la calefacció,
que el molt massoquista ha mantingut a tota
pastilla tota la nit, ha romàs enganxada al
coixí i s’ha consolidat en forma de taca.
L’altra coixí roman mig esperellingat a
l’altre costat amb símptomes més que
evidents d’haver estat usat com a dama de
companyia o, qui sap si, de salvavides. Es
fàcil observar com la coixinera és a punt de
ser arregussada del tot, com si fos
llenceria íntima, cosa que ens fa inclinar
molt més per la primera opció. Evidentment
el cobertor roman, talment una corona
mortuòria, als peus del llit. N’és innocent
de qualsevol trifulca i de qualsevol
complicitat ja que segons totes les
suposicions fou la primera penyora que patí
la humiliació del desterro. El llençol de
damunt, amb clars senyals de violència ha
estat company inseparable de les pugnes
nocturnes. S’ha hagut d’enrotllar sobre ell
mateix com les llaunes de tonyines d’un
temps, quan encara no s’havia generalitat
l’open eisy, que en diu la meva veïna que té
una mocosa de quinze anys que xampurreja
l’anglès i ella l’escarneix a tothora més
estufada que un paó. Examinem amb detall, no
massa no fos cosa en sortiguem nafrades, el
camp de batalla. Amb tota la cura del món,
talment com si es tractàs d’un teixit
adolorit, agafam el llençol de damunt per
una punta i l’intentam posar equànimament en
els seus justos termes. Us podria
telegrafiar la jugada que ve a continuació
però m’estim més que siguin vostès mateixos
qui ho vegin amb els seus propis ulls.
Avançam lentament, amb càmera lenta fins a
descobrir, ta-xan tat-xan que el llençol, si
fa no fa en el punt on convergeixen les
seves diagonals té una taca que si fos
possible restituir-la en la seva textura
original convendríem que es tracta d’un
material llimós, producte no d’un fortuït i
imprevisible acte funcional, sinó més aviat
fruit d’una premeditada i preconcebuda
mas-tur-ba-ci-ó. La qual cosa, segons la
nostra acurada experiència, ens fa descartar
com a efecte detonant la televisió en la
seva modalitat de pagament (l’executiu no es
pot permetre la baixesa d’haver
d’humiliar-se davant el recepcionista i
mostrar-li, via suplements adicionals, la
seva porca abjecció). Per tant, descartat
aquest demagògic instigador podríem convenir
què ha estat amb.... No amb una revista
pornogràfica no. Aquesta genteta té una
certa profunditat cerebral i uns recursos
que els plebeus no tenim. Ho ha fet, oh
meravella, amb la imaginació. Ha estat un
atac de desig insatisfet. Havia fet comptes
de lligar-se qualsevol dama fàcil i
emportar-se-la com un trofeu de guerra a
aquest tàlem de lloguer. Però les presses,
la mala cara, la poca traça i mil i una
futilesa més han esvaït les seves
ultravalorades qualitats de latin-lover.
Solució subsidiària: acudir a carn
mer-ce-nà-ri-a, altrament dit una puta. Un
recurs massa fàcil i al capdavall que
tothom, vull dir aquesta genteta, el troba
degradant pel poc mèrit que comporta. Què
pensaria el porter de nit, que es coneix
tota la mercaderia de la ciutat, quan el vés
aparèixer amb la marfanta per la porta?
Indubtablement tot d’una li faria una
radiografia francament esgarrifosa: en
primer lloc, cauria en picat la fama,
l’honor, l’estima que l’honorable senyor
podria tenir; cosa que seria inversament
proporcional, en canvi, si la subjecta en
qüestió provingués d’una meritòria i anònima
caçada al vol; en segon lloc, el porter de
nit, atès el seu minuciós domini d’aquesta
mena de mercaderies, sabria si el
presumptuós client és aferrat, morbós,
masoquista, sàdic, pervertit o indefinit
quant a la seva filiació sexual, cosa que a
més, pel poc domini del peixet que té el
volander client, pot, d’altra banda, portar
a inequívocs imperdonables que, ves per on,
acabarien inexplicablement filtrant-se al
seu brillant expedient. Per tant, si no s’ha
caçat una voluntària al vol i el recurs
fàcil de la visa d’or s’ha descartat
completament, com es pot resoldre aquella
bimbolla de desig? remei antic, casolà i
manual: espolsar-se-la. Però no es creguin.
No és tan fàcil. Aquesta gent no actua així
com així. Aquest acte alevós hauria estat
impossible si no hagués estat amb l’ajut
d’una penyora màgica. Quina és? Facin
senyores i senyors les seves apostes?
Arrisquin les seves messions? Sopes, volen
sopes, idò ja està. Basta obrir el calaixet
superior del comodí per trobar-nos amb una
capsa de preservatius. Oberta, vostès
mateixos ho poden comprovar per les arrugues
que presenta el prospecte, i amb un element
separat de la resta, cosa que implica una
total disposició per a ser usat en cas
d’emergència o necessitat. A vegades,
aquesta servidora ha trobat una d’aquestes
criatures de làtex, com un peix dins un
rostoll, tota esllanguida i dessecada en un
cornaló del calaix. Inútil per a sempre més.
Però no se’n vagin. La cosa, aparentment tan
senzilla i primària, encara té més
ramificacions. Per si d’acàs l’efecte de la
penyora, com una Salve a la Puríssima, no
hagués sorgit efecte, el subjecte en qüestió
ha volgut assegurar el tret i ho ha fet amb
la inestimable ajut del diari que, en funció
del metabolisme atàvic del nostre convidat
deu romandre tot escotorrat davall el llit.
No, no és aquest cas! idò en el seu defecte
roman a la paperera però sempre obert, vegin
sinó, per la pàgina de relax: estudiant,
joveneta, no professional, s’ofereix per
hores a cavallers solvents i amb bona
posició. Viuda, jove, problemes econòmics,
cerca mascle apassionat, mínim trenta mil.
El cos del delicte! Una vegada restituïts
els fets sense la presència abjecta del
presumpte implicat, procedirem a la
destrucció de les proves i a preparar la
llosa per si avui vespre hi cau un altre
tord. Lara-lí....
Lara-la.....Laral-li.....Lara-la. Alerta,
avís per a principiantes, convé davant un
panorama tan desolat com aquest cerciorar-se
que l’interfecte ha abandonat per complet
l’habitació i, fins i tot, l’hotel. No fos
cosa que us passàs el que sempre sol passar.
Que amb l’excusa de venir a cercar la maleta
o d’haver-se oblidat l’ordinador portàtil o
qualsevol fotesa de l’arsenal que porten,
ell entra com un Jesucrist Superestar a
Jerusalem i llavors us embetuma amb la seva
mirada de fera lasciva i si no li aturau els
peus us marca l’urpa per una natja o, en el
pitjor dels casos, cana a la perfecció la
vostra talla de sostenidors. I no hi valen
crits. Els clients mereixen un respecte i
sempre tenen la raó. Regla benedictina de la
casa on servim.
Ara,
si tots vostès m’acompanyen, assistiran a
una perfecta ressonància magnètica de la
vessant escatològica, porca amb paraules més
senzilles. Capítol segon: el bany. Aquest
sis metres quadrats ens forneixen una
quantitat d’informació primària de
l’individu que anomenam convencionalment i
respectuosa: senyor client. Convé obrir la
porta discretament, i observar amb cura
l’escenari dels autos. Entrar-hi amb la
mateixa insolència d’un miura que surt pel
toril de la reial maestrança és una
imprudència temerària que pot acabar amb
l’assistenta ingressada en una UVI i amb una
cuirassa de guix que li foltra el 90% de la
superfície útil. Raó evident, el bany pot
presentar símptomes alarmants de la síndrome
pantanosa. Es poden establir, segons l’estat
amb què s’ha trobat l’habitació, a prioris,
però sempre és un assumpte delicat i
perillós, la quantitat de desorde final és
directament proporcional a com el menen
d’estret a casa seva. D’on es pot concloure
que si l’aigua treu la punta del nassarrí
per la porta, a casa seva no en vessa ni una
gota. De totes maneres no crec que sempre
funcionin aquestes teories, crec que són
suposicions fàcils de na Carminya. Quan un
home és brut, ho és sempre, aquí i a ca
seva, potser allà ho dissimuli més, però un
brut sempre és un brut. Entrar en el bany
suposa tenir un fetge com un petroler que no
passa la ITV ni regalada. Els mínims
perdonables, ja us els podeu imaginar, uns
reguinyols de pastadents per la pica, algun
esquitx pel marbre. El d’avui mira que ho
és, brut. I jo que l’he vist sortir per la
porta i anava més estirat que un
philodendron que sempre ha viscut a l’ombra.
I se n’ho ha duit tot..., no ha deixat res:
el paquet de cleenex, la bosseta de sabó i
la de xampú, el raspallet de dents, el de
fer les sabates netes, tot, tot i tot,
aquest home, si viatja molt, deu poder fer
un mercadet benèfic amb tanta potinga
minimalista. El salva-eslip inclòs, què el
deu haver de filar? Bé, posats a ser
pràctics, per ventura té morenes! Ja està
resolt l’enigma, el senyor no se sap torcar
el cul. Mirin quin mapa que ha deixat
estampat a la tovallola. Ara s’explica tot.
Aquest mal, mira que és de molts. Jo els
suggeriria, a les empreses, que en els
interludis d’aquests cursets de
competitivitat els fessin una mica de
prèdica de com netejar-se els darreres
després d’haver tributat a la natura. Cada
dia me’n trob dues o tres, de tovalloles
brutes. Es veu que és un mal interclassista.
Globalitzat, que en diuen ara. I Žs que els
estufats d’homes es pensen que el bidet és
un luxe només per a la higiene íntima de les
senyores. O per rentar-s’hi els peus si
tenen peresa de dutxar-se. Homes, com a
cavalls verds! Ah, i tornant als cursets de
les empreses, també no estaria de demés que
els ensenyassin a orinar. No només per la
dificilíssima tasca que els suposa durant
tota la micció haver d’endevinar el forat
sinó també perquè la majoria el s’entren
quan encara baveja una mica i, és clar,
encara ell, el membre, no s’ha ben
col·locadet covant els ous, ja els veus la
taqueta que s’insinua. I ells bé que diuen,
aquest lavabo com xorreja, ja m’he tacat. Ja
ho poden endevinar el que els brama!
Ja
està, feina feta té bon tranc. Només em
manca posar les cortines. Treure l’esprai
màgic i sifonar una mica. La governanta vol
que l’ambient sigui homogeni. Tot en ordre.
....
Ai! m’oblidava la darrera comprovació. Sí,
això és el comandament a distància. No seria
la primera vegada que, anant tan aturullats,
se l’han enduit i ens han deixat el mòbil
per ponedor.
Ai!
aquesta lumbàlgia. Ja no hi pensava. No sé
si m’he contagiat del virus de la
competitivitat però tot el temps que he
trullat no hi pensava, en el mal. Ja és hora
d’anar a berenar: dues galletes integrals i
un iogurt descremat... És una bona hora.
Totes hi seran. Ja ho veis, no ho ha estat,
cap privilegi. Però les altres no ho saben.
Viuen dins la falsa visió que els ha
fabricat la governanta. Ara deuen surar dins
un mar d’enveja. Avui seré la reina. Una
reina sense territori, a l’exili d’una
mentida prefabricada. Una reina que comanda
dins el mar profund de la infelicitat dels
altres.
A les
vores vives de Sant Marçal de l’any 2000
|
