Aina Perelló

Karlovy Vary, agost del 1989

Té, qui m’havia de dir que enguany acabaria passant les vacances d’estiu en un balneari txec! Fa mesos que les companyes de la residència em varen començar a parlar de les fonts termals de Karlovy Vary, i de la mateixa ciutat, barroca i classicista. Mig de veres mig de broma, els vaig dir que si aconseguia d’enllestir la tesi abans de l’agost, hi aniria per recuperar-me’n. La tesi, és cert, ja l’he acabada, però encara n’he d’escriure la introducció, que és el que pens fer aquests dies.

M’estic en un hotel enorme, un kursanatorium que té unes tres-centes cambres. La meva, és molt confortable i està ben il·luminada. L’únic inconvenient és el dels coixins i abrigalls. No m’hi adapt, al coixí quadrat i a l’edredó sense llençol: sempre em destap els peus i m’aixec amb dolor dels músculs del coll. La cambra té moqueta, un sofà, una ràdio i un balcó amb una gandula de l’era secundària. El balcó dóna a un rierol cenyit d’una fila de cases d’estil unificat, que així mateix està envoltada d’uns pujolets amb cases de cinc pisos i palaus aixecats el segle passat, amb caminois que converteixen el bosc en un parc. Encara no m’he fet una idea completa de la vila, però ja he tastat les aigües minerals acídules amb la típica i ridícula gerreta en forma de pipa. Demà esper poder sotmetre’m a una sessió de banys i de massatges. Després, hi ha molts llocs que vull veure: des de l’escultura de la Santíssima Trinitat fins al monument a Karl Marx.

Ah! Els txecoslovacs no estan malament -rossos i amb la mirada blavenca i ensopida-, però ací hi abunden els alemanys. No puc desempallegar-me’ls! M’he passat l’hivern entre ells, i ara me’ls torn a trobar a Bohèmia!

L’endemà del dia que et vaig escriure la lletra anterior, vaig conèixer un professor de matemàtiques en el bar de la piscina termal. M’hi havia passat el matí, a la piscina, amb una aigua de 12ºC. El professor, que es diu Josef Turek, se’m va acostar i encetàrem la conversa. Em va dir que el Govern li paga les vacances a Karlovy Vary perquè hi faci una cura (té uns trastorns de digestió per culpa d’una úlcera d’estómac). Abans, sempre havia estiuejat a les platges de Bulgària. Aquesta setmana que ha passat ens hem tractat tant, que al final hi ha hagut de tot. Ara l’acab de deixar, becant, a la seva cambra (no t’he dit que té una quarantena llarga d’anys). Josef és membre del Partit Comunista, però ho veu tot acabat. Diu que el règim està fet i se li’n fot, perquè pensa que, si s’esdevé cap canvi, els tecnòcrates continuaran governant; no podran prescindir-ne.

Però el que més em sorprèn en el professor Turek és el seu coneixement de la literatura. El dia que el vaig conèixer em va explicar que els dijous fa cua davant les llibreries per comprar les novetats. És increïble, no? M’ha parlat de les tretze estades de Gohete i de les tres cures de Marx, que hi té un monument, un carrer i un museu, “que qui sap quant de temps duraran”. M’ho passo bé, amb Josef. Em deixa treballar als matins, i a la tarda fem unes piscines o m’acompanya a un balneari on em fan un massatge que puc pagar, més barat, en corones -també m’he fet una neteja del cutis-, o fem algun passeig pels voltants. Al carrer, la vida és morta a les sis i mitja, però hi ha concerts a tothora. Ahir vaig assistir a un concert amb dos joves solistes que varen interpretar peces de Mozart, Gisewich i Devorak, naturalment. Una altra nit vàrem anar al cine, que entenc perquè projecten les pel·lícules en versió original subtitulada. De tota manera, no em cal saber el txec, perquè sembla com si tothom sabés l’alemany. M’ho pas bé, és cert; l’ambient del balneari és molt divertit -potser perquè no estic malalta-. Però hi ha dues coses que m’enerven: l’una, el servei dels cambrers. L’altra, els àrabs. A l’hotel hi ha molts àrabs i és difícil de saber si són revolucionaris o rics i potentats: tots, però, tracten les seves dones com a animals (fins i tot n’hi ha un que fa anar la dona tapada al restaurant). No sé què m’irrita més!

Bé, nina, ja n’hi ha prou per avui. Pens que d’aquí a una setmana tornaré a ser a Mallorca, que és el que em fa més il·lusió.

Mercè