Es despertà amb una estranya coïssor a l’ull dret, sentia com si una mà noctàmbula hagués trencat l’avorriment de les hores fosques escampant pel seu rostre polsim de pebre bord. Es gratà l’ull coent per l’efecte reflectit que l’instint aconsella, però no aconseguí alterar la picor malèvola.

S’aixecà del llit amb la visió més reduïda de l’acostumat. Es dirigí apressat cap a la cambra de bany on el mirall complí la seva lluent missió de reproduir els rostres matiners: l’ull presentava una inflamació notable i la parpella superior no aconseguia alçar-se gaire.

L’aigua glaçada llepà l’ull enterbolit sense que els regalims alterassin el granet enfitós. Assumí amb paciència que, al llarg d’un parell de dies, la seva cara romandria dividida en una meitat orientalitzada i l’altra més vulgarment occidental. Els xinesos deuen veure les coses més concretes i menys panoràmiques, especulà irònicament.

Tres dies de passejar la paciència oriental l’havien fatigat moltíssim. Fart de bromes a la feina i de mirades misericordioses pel carrer, decidí eliminar la nosa. Considerava que un termini de setanta-dues hores era un temps més que raonable perquè l’urçol, que una nit li afitorà misteriosament la cara, es desferràs tot sol. El granet semblava perfectament adaptat a l’ull inflat i cap senyal pressentia aventurar la mínima insinuació de voler desaparèixer.

Quan decidí foragitar l’enfitós paràsit, s’assessorà en la tràgica experiència d’alguns coneguts i aprofundí en els diversos mètodes populars que expliquen solucions radicals per esfondrar aquells refugis de protuberàncies alienígenes. Desconfiava d’antuvi de les receptes mèdiques perquè afirmaven que tot era qüestió de temps o feixucs tractaments d’improbable eficàcia i es llançà a la feina.

***

El primer dia de l’ensurt, per recomanació de la mare i sense massa convicció, ja havia llançat un fil de seda amb un nu a un pou de curioses ressonàncies però encara n’esperava els efectes. Havia de recórrer a sistemes més actius perquè la passivitat no aclaria res. L’àmbit urbà del nostre protagonista no era el més idoni per assajar el clàssic sistema del portal. La ciutat no permetia tocar les baules de les portes per reproduir les paraules de l’atàvic ritual:

-Ave Maria Puríssima...

-Sense pecat concebuda... Qui és?

-Aquí vos ho deix...

I arrencar a córrer abans que algun malaurat pogués respondre in extremis: “Aquí vos ho torn...”, per anul·lar el sortilegi.

Suposà que la salutació virginal el convertiria en un predicador religiós ansiós per escampar la seva veritat i de segur que ja no trobaria resposta. A més del canvi de costums actuals recordava que el medi urbà substituïa les entrades per porters automàtics i comprengué que sense la visió del destinatari la solució supersticiosa seria una pèrdua de temps. Els videoporters no abundaven i a més de veure’s les cares potser també el filmarien com a prova gràfica del delicte.

Pujar pels pisos burlant el contestador semblava massa agosarat i podia concloure amb un avís a la policia per molestar la intimitat dels veïns. Pensà que la fuita escales avall podia suposar una llenegada i una cama trencada, perill imaginari superior en aquell que es volia eliminar. Després de moltes cavil·lacions abandonà el recurs sense posar-lo a la pràctica, però ja s’havia espantat en imaginar-se rodolar per les escales o apallissat en sortir de l’ascensor per inquilins alertats. Encara l’escarrufava més la idea de trobar-se emmanillat amb l’altre ull inflat...

***

El mètode menorquí de l’anell d’or fregant les parpelles també l’havia fet servir sense el mínim resultat i aleshores, esgotat per reconstruir mentalment el remei conservador i la inutilitat del fil de seda ofegat al pou, optà pel més popular i conegut: el muntet de pedres.

Trescà pels jardins urbans fins omplir una bossa de pedrolins. Per recol·lectar aquells objectes de futura salvació va suportar les mirades inquisidores dels vianants que el contemplaven com si fos un barrut que escorcollava monedes orfes amagades a la verdor. Un municipal el pescà in fraganti i el va renyar per trepitjar descaradament la gespa que els jardiners públics cuidaven amb tant d’esment. Empegueït, abandonà els parterres amb els macolins mentre el guàrdia el fitava engronsant el cap com si l’acusés de ser un tocat d’ala que volgués imitar el pasturar de les cabres als espais urbans.

A la fi havia arreplegat els objectes màgics per traspassar l’emprenyós granot i d’aquesta manera recuperar la seva normalitat. Ara només necessitava cercar l’indret adequat on instal·lar el parany i un cau des d’on contemplar la cara d’aquell que s’emportaria els drets exclusius del maleït paràsit. Preparar una muntanyeta esdevenia una activitat gens usual a la gran ciutat. Convindria fer atenció per no alertar els vianants.

***

Es passa hores estudiant els plànols de la ciutat on projecta els seus records personals. Després d’explorar in situ diversos indrets tria la Plaça del Rei Cavaller com a l’escenari idoni per parar la trampa. Allà es combinen bancs i jardins, a més d’un notable trànsit humà i moltíssims de carrers per escapolir-se en cas d’esser descobert.

Un rodolet amb prou moviment de transeünts esdevé el punt escollit. Aprofita un moment de calma al tragí urbà per desfermar-se la sabata. Mentre simula que es lliga els cordills compon amb hàbil discreció, prèviament assajada, el turonet. Un cop enllestida la feina abandona la tòpica posició de l’agenollat suplicant per esbrinar furtivament si algú haurà vist la seva malifeta. Sense testimonis comprometedors se’n va de l’indret del futur delicte. Està content per la imminent alliberació de la mirada esclavitzada.

S’asseu a un banc des d’on gaudeix d’una visió perfecta i extremadament discreta. Aguaita rere un diari obert per veure passar la gent, sembla l’espia d’un telefilm a la caça d’un traficant de secrets militars. Fa més d’un quart d’hora que l’artefacte roman inactiu. Han passat set persones ben a la vora, però les petjades l’han ignorat quan eren al damunt. Cada cop que una sabata anava a destrossar el pujolet, el cor de l’observador bategava a les totes en imaginar que aquell seria el relleu de la molèstia.

Les remenades del periòdic i les seves mirades passionals desperten l’esguard ofès d’una dona asseguda al banc d’enfront. La dama, una bruna de rostre deliciós i pits esplèndids, se sent molesta per aquell provocatiu seductor que sembla fer-li l’ullet. Ell admira l’atractiu de la jove. Llança una tímida salutació per sortir del pas, però no desitja entrebancs amorosos a la seva tasca. Va per feina i a més a més suposa que el seu ull desfigurat no el presentarà com un bell exemplar de mascle solitari si tracta d’aproximar-se a les distàncies curtes.

Un jove rabassut amb aspecte de boxejador camina ran de la trampa, s’asseu vora la bruna i li fa una besada. Tots dos es giren cap ell alhora per fitar-lo amb cara de pocs amics mentre l’al·lota xiuxiueja a l’orella del seu atleta. L’imaginari picador, visiblement nerviós, abandona la talaia apressat per evitar la més que probable envestida d’aquell brau gelós. En el moment de cometre l’atemptat salvador no vol ésser la víctima d’un malentès on ell les té totes per sortir-ne amb l’ull sa envellutat sense ni tan sols piular.

Volteja dissimuladament una estona amb el diari plegat. A la fi se situa en un altre angle de visió des d’on contempla el seu parany i la jove parella d’esquena. Ha suat de valent per la veloç fugida. Es troba molt nerviós. Li agradaria esbucar el turonet per refugiar-se a la calma casolana. Té la sospita que si ho fes la maledicció retornaria cap a ell i en duplicaria la intensitat.

No entén el que passa: tres persones més anaven a esfondrar les pedres però han passat de llis. Sembla com si una cuirassa invisible o un camp magnètic protegís la trampa dels peus. És conscient que la situació se li ha complicat. Tanmateix no disposa dels coneixements tècnics per desactivar l’artefacte ni tampoc el pot deixar instal·lat sense veure el rostre de la innocent víctima. Pateix moltíssim per la incapacitat de resoldre el dilema. L’anima prou observar com la parella de bella amb bèstia s’aixeca sense girar-se. Sospira gojós perquè ara ja no s’haurà de preocupar per un càstig segur als punys del rabassut. Una velleta ben endolada camina lentament, arrossega els peus com si agranàs el camí. Segueix la ruta perfecta per esbucar el minúscul talaiot. Ara se sent com un esguerro monstruós en analitzar la trajectòria, feixuga però inalterable, de la padrineta vinclada. La culpabilitat li revé però no gosa llançar un avís estrident o posar-se a córrer com un heroi per salvar-la de l’atemptat. Resta paralitzat de terror en imaginar l’afegida molèstia de l’urçol a l’enrunada còrpora de la vella.

La padrina avança a càmera lenta per una escena en blanc i negre, però quan la sabata sembla decidida a escombrar el muntet, s’atura in extremis. La vídua eleva la mirada per enfocar els decorats on fita el rostre enrojolit del malèvol guionista. Ella capeja mentre les seves pupil·les llancen espires al jove immòbil. Els crits poderosos de la vella esquifida capgiren tota la plaça. El vigilant descobert s’espanta per aquelles ressonàncies impròpies del seu aspecte malaltís. Sembla com si un altaveu invisible augmentàs fins a l’infinit els migrats decibels de l’endolada per ferir-lo cruelment.

A l’oratge volategen rabiosos els insults: Porc... Poca vergonya... Monstre...

Els coloms s’enlairen, astorats de tanta cridadissa, mentre dos homes granats s’acosten a la dona. L’emboscat aconsegueix trencar la paràlisi per fer-se escàpol a passes llargues abans de rebre la calabruixada que es prepara. El fugitiu encara és a temps de girar-se per donar un cop d’ull: aquells dos benefactors dels dèbils l’encalcen i la vella conversa alteradíssima amb un municipal. Ell desapareix al trot amb una velocitat que ignorava posseir. Mentre corre accelerat per la plaça escolta com els dos perseguidors reclamen inútilment la complicitat ciutadana dels vianants absents...

Després d’uns minuts d’enfollida cursa es considera segur d’haver despistat la parella, potser ja transformada en multitud, que l’encalçava. S’afica a la protecció d’una entrada que apareix oberta rere un cantó. Al primer replà s’atura amb l’alenar feixuc, el seu cor semblava disposat a rebentar per l’esforç. Està destrossat, se sent com si fos un criminal sorprès en un robatori infructuós.

Espera un temps prudent abans d’abandonar la seguretat de l’amagatall. De tornada sospita que haurà de disfressar-se amb una indumentària per esdevenir irrecognoscible. En arribar a casa s’estira al sofà una bona estona per analitzar la nova situació... Es muda de roba i amaga la vella, se li passa pel cap que si tingués foganya la cremaria. Malgrat esser a l’hivern, es col·loca unes ulleres fosques i tot seguit es cobreix amb gavardina i capell. No ignora la famosa dita que els delinqüents sempre han de retornar al lloc del crim.

En arribar a la plaça, rere aquell aspecte carnavalesc de doble agent de la guerra freda, s’adona com els vianants l’observen amb indiferència. Potser creguin que és un personatge estrafolari, d’aquells que acostumen abundar més a la temporada alta que no a la baixa, però evidentment ningú no el reconeixerà com l’enemic de la vella. S’acosta no gaire lluny del punt maleït on examina amb discreció un tancat de cordes amb el seu artesà muntet empresonat.

Passeja dissimuladament, està prou satisfet de la disfressa. No es torba gaire a descobrir més de quatre policies camuflats de vulgars ciutadans als indrets teòricament estratègics de la plaça. Molta gent s’ha concentrat vora aquell ring de boxa improvisat mentre demanen els motius de l’escenari que d’altres personatges anònims van distorsionant.

-Era un home malcarat que volia fer caure una pobra velleta...

-Però si el munt és molt petit...

-Diuen que hi ha un explosiu de contacte enmig de les pedres..

-Vol dir que es tracta d’un atemptat...

-No saben si és l’ETA o els integristes...

-Un jove ha fugit corrents, intentava fotografiar l’esclat d’una padrina per guanyar un premi d’Impacte TV.

-Són els de l’oposició municipal que embruten per desacreditar el batle.

-He sentit a dir que era un home fastigós amb un rostre horrible que volia encolomar el seu mal a una pobra velleta...

-És un monstre! A un porc així l’haurien de tancar de per vida!

L’encesa polèmica dels comentaristes preocupa al nostre inculpat, se considera un veritable delinqüent urbà. Desitja sortir de l’embolic però no se li ocorre cap solució factible. Les coses s’han complicat massa: confessar la veritat seria un sacrifici inútil. Retorna amb l’hàbit demodé al seu cau. Haurà de reflexionar tranquil·lament per afrontar aquell desafiament de la col·lectivitat cap al seu patiment ocular.

***

L’endemà l’ullol continua inalterable a la seva talaia. Baixa al carrer per comprar un diari al venedor del semàfor, no gosa arriscar-se d’anar a la papereria habitual. Entra de bell nou al seu refugi per llegir minuciosament les notícies locals. No es torba gaire a endevinar una petita informació referida al seu cas:

“Ahir a la plaça dels Coloms tingué lloc un estrany succés que commogué la calma urbana. Un individu, encara no identificat, vigilava un muntet de pedres que semblava haver construït perquè algú l’esbucàs. Una senyora d’avançada edat i amb artrosi greu va estar a un pèl de caure al parany, però ho descobrí a temps. Va veure fugir un home malcarat que fou perseguit per valerosos ciutadans. No l’aconseguiren capturar per la velocitat del perillós individu o perquè l’esperava algun còmplice amb una moto en marxa. Les informacions són confoses.

Ella afirmava que era qüestió d’urçols però un fort dispositiu de seguretat vigilà la zona en previsió d’un atemptat. Els efectius policíacs confirmaren la inexistència d’artefactes malgrat els rumors que s’escamparen per la ciutat. La policia cerca l’estrany personatge per aclarir la situació, es pensa que pot tractar-se d’un desequilibrat.

Les autoritats demanen prudència a la població, sobretot quan s’observi algun munt de pedres inexplicable. Pensin que en el millor dels casos, i segons l’opinió de la principal afectada, els podria sortir un urçol a la cara.”

El lector, visiblement alterat per la notícia, dubta entre llançar-se a la guerrilla urbana omplint les cantonades amb turonets de pedrolins o intentar resoldre el seu greu problema amb altres remeis menys perillosos per a la comunitat. Cavil·la una estona fins que se li dispara un flaix: la situació s’ha fet insostenible, necessito canviar d’aires ràpidament.

Desesperat per la pressió ambiental, telefona a la feina argumentant una malaltia passatgera i pren un taxi a l’aeroport. Amb la VISA no té cap problema per aconseguir plaça disponible al primer vol cap a qualsevol destinació peninsular. L’han obligat a un exili transitori.

S’asseu empegueït a l’avió. Mira rere les ulleres fosques la ridícula demostració de supervivència aquàtica de la presumida hostessa. Després, l’altra dama aèria, més bella i creguda, li ofereix un caramel com si fos l’almoina a un pidolaire. La mira rabiós mentre rumia: Mal se t’aferràs l’ullol! Tot el viatge se’l passa finestrejant els núvols. S’escalfa la cervellera tot pensant què hi farà a la nova ciutat.

A l’aterratge contempla a les maques hostesses i els seus elegants companys amb un urçol al rostre. Dissimuladament es palpa l’ull guarit i s’acomiada somrient de la malcarada tripulació. Sap que ja pot retornar a l’illa, sempre que no prengui el mateix avió. Es troba molt feliç d’haver contribuït a modernitzar els atàvics remeis populars contra els urçols.