Estiu. Era el temps ideal per prendre un cafè amb gel després de dinar i deixar córrer el rellotge sota l’emparrat del cafè de Can Toni. Així ho pensava Jaume Serra. A qualsevol que el volgués escoltar, Jaume li explicava que amava l’estiu per les seves sobretaules. Ara mateix Jaume dormia a l’igual que la gran majoria dels habitants del petit poble costaner. Eren les sis de la matinada i, llevat del padrí Miquel, que amb pausats cops de pedal anava cap al forn per comprar les ensaïmades del berenar, poca era la gent que sortia en aquelles hores.

Era un petit poble costaner que vivia del turisme i la pesca. És clar que de cada vegada menys del darrer. Jaume Serra havia arribat al poble ja feia tres anys. A Jaume Serra li va agradar el poble. Era un poble de cases baixes totes orientades cap a la mar. Cases de color blanc o d’un groc molt suau que sovint es tenyien del blau de l’aigua marina o del vermell del vent de Xaloc abans de les tempestes. La gent era agradable.

Jaume Serra era també d’un poble i, malgrat que havia estudiat la seva carrera a Barcelona durant un bon grapat d’anys, la vida de ciutat no l’atreia. Quan va tenir l’oportunitat de fer feina al poble no va dubtar.

Al forn, tant la dependenta com el foner conversaven a fora per així poder gaudir de la frescor de les primeres hores del matí. El forner, que era alt i prim, fumava mentre escoltava les noves de la dependenta. El forner es deia Biel i la fornera, Núria. Núria li explicava que Roser, la que solia comprar el pa integral i que era la dona de Josep, el patró de la Regina Maris, havia parit després del setè mes d’embaràs.

-T’imagines quin susto!

Biel feia fora una mosca amb la mà lliure del cigarret mentre amb el cap deia distretament que sí a Núria. En realitat, no escoltava la dependenta amb atenció. Estava fent comptes. El cap li devia set dies de vacances de l’any passat; si juntava aquests set dies amb els quinze dies que tancaven el forn tindria quasi un mes de vacances. Viatjaria pel setembre, que era quan tancaven el forn. Podria trobar un bitllet d’avió a bon preu, ja que en aquestes dates era ja temporada baixa. Aniria a Cuba. Son pare sempre deia que hi tenien família. Un cosí llunyà o així. No ho recordava amb exactitud. Una punxada al ventre li recordava el sopar de la nit anterior.

Un dels aprenents del forn havia dut uns quants melons de l’horta de ca seva. Encara era prest per als melons, però enguany s’havien avançat. Així que, aprofitant un moment de descans que solien tenir devers les tres de la matinada mentre el pa coïa dins l’enorme panxa vermella del forn de llenya, l’aprenent que nomia Pau va obrir un primer meló en canal que va començar a vessar la seva sang dolça per la ferida. Ràpid amb la navalla, va fer uns quants bocins per a en Biel, en Ferran, l’altre aprenent, i ell mateix. Recordava la dolçor del meló, el fred de la matinada i els estels que brillaven blaus.

Li encantaven els melons i els que havia dut Pau eren boníssims. Com que no coneixia la mesura i amb les fruites era un golafre ara sentia punxades a la panxa. “Amb una mica de mala sort acabaré tenint un còlic”, va maleir en veu baixa.

La dependenta el va sentir. Es va aturar i li va demanar:

-Què?

-Res, Núria. No he dit res.

Però la successió d’anècdotes i informacions confidencials havia quedat tallada. Els dos varen romandre en silenci. Varen fixar la mirada cap al final del carrer del forn, que moria a una caleta on solien banyar-se els nins. Al fons començava a créixer un puntet que ells coneixien bé. Era el primer client del dia. Només podia ser el padrí Miquel el que pedalejava en aquelles hores del matí de bon estiu al forn. Quan arribava l’estiu, la majoria dels habitants del poble, llevat dels pescadors, els forners i el metge, dormien fins tard.

La gran majoria del poble vivia del turisme i gràcies a ell havien assolit un horari més de ciutat.

Però el que els va cridar fortament l’atenció va ser veure la zòdiac dels pescadors arribar des de la línia blava de l’horitzó a la caleta.

Eren pescadors de la Maricel. Què havia passat?

El poble sempre havia temut la mar. En realitat, el vertader nucli del poble era a uns cinc quilòmetres d’on era ara. A uns vuit minuts de passeig del centre, a les rodalies, es poden trobar les cases abandonades i les ruïnes de l’antic poble.

Si s’ha de creure el patriotisme local, aquest poble era el mateix de Quinta Maiors que Plini el Vell menciona en un dels seus escrits. Les excavacions encara no han pogut trobar cap resta romana.

En realitat, l’única resta dels temps passats era un topònim: el cap de Barba-rossa. Segons la tradició va ser allà on uns habitants de l’antic poble derruït estigueren a punt de decapitar el famós pirata turc Barba-rossa. El succés havia estat el següent: aprofitant una nit sense lluna, el pirata i els seus homes desembarcaren a la cala de les Figueres i es varen dirigir cap al poble amb la intenció d’assaltar-lo per sorpresa i aconseguir un bon botí consistent en joies i esclaus per vendre en els mercats àrabs.

Fa molts d’anys el poble va tenir un batlle emprenedor -el que hi havia ara va aprendre del seu antecessor i no feia pràcticament res per al poble-. Aquest batlle va tenir l’agosarada idea d’escenificar aquesta famosa feta del poble contra Barba-rossa. Primerament havia imaginat que es podia fer una mena de teatre al port del poble, on els heroics defensors alliberaven uns quants companys que havien quedat presoners. De seguida va haver d’abandonar la proposta, ja que la majoria dels que s’havien presentat voluntaris per a la festa es negaven a sortir de presoners. Trobaven que era degradant. Així que el batlle va aprofitar altres experiències i va decidir fer com es feia en altres indrets: simular un desembarcament dels pirates amb la subsegüent batalla i posterior replegament dels pirates davant els victoriosos defensors. Es varen dividir els voluntaris en dos equips -pirates i defensors- i es va preparar la festa. El dia de l’aniversari, els dos equips, que havien assajat durant quasi un any sencer, estrenaven festa davant el batlle i les màximes autoritats del poble i de la capital. Les autoritats de la capital havien vingut convidades pel batlle, del mateix partit polític, i que tenia ganes d’ascendir dins l’organigrama. Es va fer un silenci a la plaça que donava al port i des de la qual es divisava la totalitat de l’entrada del port. La gent esperava expectant l’arribava dels pirates que havien embarcat en tres llaüts que duien la mitja lluna brodada a les seves veles. Havien de desembarcar a l’espigó central del port i avançar fins a la plaça mentre els defensors feien sonar la campana de l’església i tres canons que s’havien col·locat per a l’ocasió tronarien enfurismats contra l’infidel. Eren les cinc de la tarda i el sol queia omplint la plaça i la mar de colors vius i reflexos de mirall. La gent va fer un alè. A la llunyania es veien les tres embarcacions. Arribaren ràpids i abans que els defensors, sorpresos segons el guió argumental que el poeta local havia escrit, poguessin fer res. De sobte, un dels canons va tronar fent tremolar els veïns presents. Un nin va començar a plorar. El batlle somreia: les coses no podien anar millor. Però de sobte el guió es va deixar d’acomplir: on els defensors havien de fer recular els atacants, eren els atacants els que guanyaven terreny. El poble estava entusiasmat. Els més joves udolaven de goig. Enmig de la batalla campal -perquè els cristians, veient que no s’acomplia el guió, intentaven defensar-se desesperadament- es va plantar el poeta local intentant posar ordre. Per un moment tot es va aturar amb el poeta plantat allà al mig, però seguidament va ser engolit pels pirates triomfadors i els defensors que intentaven parar l’avanç. La festa va acabar amb la rendició dels defensors, pitjor equipats que els pirates i sense el factor sorpresa. Hi va haver baixes: tres braços romputs, algunes contusions i ulls morats. Però havia estat un èxit: el batlle va ser felicitat pel realisme dels actors i el poble, dividit en dos bàndols -uns per venjar-se, altres per repetir-, no desitjava res més que l’arribada de l’any vinent per tornar a fer la celebració. Va arribar a ser una celebració molt popular, però amb els anys la gent es va cansar i va decaure. Avui ja no se celebra i pocs, els més joves, és clar, ja ni se’n recorden, d’aquesta festa. De fet, ara el record de la feta contra Barba-rossa es limitava a una ofrena floral al cap de Barba-rossa. Ofrena que només feien el capellà i el batlle, ja que la resta del poble es negava a participar en una festa tan avorrida.

Quan Jaume Serra va arribar al poble, un dels primers llocs que va visitar va ser precisament el cap de Barba-rossa i contemplant la mar des d’allà va veure els cossos de tres dofins brillar argentats enlaire. Va interpretar la visió de tres dofins botant davant seu com un bon adagi.

La Maricel era un vaixell de pesca que pertanyia a una cooperativa integrada pels tripulants del vaixell que la varen comprar en la fallida del més poderós armador de la banda de Ponent feia tres anys. Era un vaixell vell que segurament encara acomplia a la perfecció les seves funcions per una espècie d’agraïment cap als homes que l’havien salvat del desballestament.

Al port hi solien fondejar tres vaixells de pesca. Malgrat que el calat de la Maricel era petit, era el més gros de la flota pesquera del poble. Els altres dos eren dos llaüts que eren utilitzats per una família per pescar no lluny del port.

Una de les poques activitats econòmiques que no tenien un vincle directe amb el turisme era la pesca. Allò no deixava de ser curiós en un poble que sempre havia temut la mar. Tampoc deixava de suscitar un autèntic plaer especulatiu als dos historiadors locals l’especial vinculació que tenia el poble amb la mar. D’una banda, la temien i, d’altra banda, eren coneguts arreu del món pels seus navegants. S’atribuïa a Andrea Doria aquella frase famosa -referint-se a un mariner del poble: Per a mi són (horribles) tempestes; per a ell, festes.

El pare de Núria havia estat pescador, però Núria fugia de tot el que li recordàs l’ofici. Mil vegades abans fent feina al forn que allò. Havia vist com la seva mare es feia vella esperant davant la porta l’arribada del pare. O com les nits de tempesta, quan els llamps esqueixen els arbres al bosc i la pluja castiga la terra assedegada, la mare encenia una espelma i pregava, a un déu pagà i possiblement més poderós que Sant Pere, fins a l’arribada de l’alba.

I una nit va passar. El pare no va tornar; el vaixell, tampoc. Només dos dels sis tripulants de la Bonaventura i mig morts varen ser tornats per la mar. Inconscients suraven a l’entrada del port mentre el sol del migdia els intentava escalfar. Els homes muts amb la mirada dura els hissaren de l’aigua mentre les dones cridant intentaven reanimar-los. Els nins havien deixat el pati de l’escola i, corrent, s’havien plantat al port. Sentien por i una emoció que els pujava del baix ventre. No havien vist mai un mort. Tampoc el veren en aquella ocasió, ja que els dos mariners al cap d’una estona començaren a tossir aigua i després obriren els ulls.

Res més. El pare no va tornar. La mare es va vestir de negre i de nit encenia una espelma a la seva habitació de vídua i Núria la sentia maleir en veu baixa i amenaçant aquella divinitat pagana que li havia fallat. Al cap d’un mes, la mare va comprar una estampa de Sant Pere a la capital i va llençar totes les espelmes de la casa als fems.

Després Núria va somiar amb el seu pare durant tres mesos. Era sempre el mateix somni: el pare flotava a l’aigua com si fos un déu. Un Posidó amb el llavis moradencs i el cos inflat. No tenia cabells o, més ben dit, en comptes de pèl tenia unes algues marines verdes. Núria no sentia por davant seu, sinó una onada de calor i d’amor. El pare li pregava que no es fes pescadora. Ell està enfadat. Núria va suposar que ell era aquella deïtat misteriosa i pagana de la qual la mare havia abjurat.

Per això, Núria no podia evitar sentir un calfred quan des del forn va veure com els mariners del Maricel arribaven. Era una mescla d’admiració, amor i por. O millor, l’omplia un sentiment de prevenció.

Andreu feia ja set anys que treballava a la tripulació de la Maricel. La veritat és que no se’n penedia. A vegades, quan tornava els matins de pescar, veia als seus companys de l’escola que entraven a les seves feines, la gran majoria eren cambrers o botiguers dedicats al turisme. Tal vegada eren feines més descansades que la seva. Almenys ells no acabaven amb les mans plenes de feridetes de sargir les xarxes, això era cert, però ell se sentia més a prop… No sabia ben bé de què, i aquell matí a bord a la llanxa, mentre veia com es dibuixava amb perfils definits el port del poble, pensava si veritablement el que l’havia impel·lit a ser mariner no havia estat la mirada serena del padrí els dies de tempesta a la llar mentre el pare era a la mar, o l’olor salí dels peixos tot just trets, o és que simplement la sang era més espessa del que mai no s’hauria pensat.

El padrí contava que la seva família sempre havia estat pescadora. “Marinera i cercabregues, ho has de saber! El teu pare quan no s’aixecava més d’un pam del terra i encara tenia els llavis banyats de la llet de sa mare ja va veure els ports d’Ajaccio a Còrsega! I jo -i s’aixecava agitant-se negant amb menyspreu el gaiato que el nét li oferia-, malgrat que no em puc estar dret tinc raons més que suficients per estar-hi!” El pare -assegut devora, i que amb gest burleta havia escoltat la perorata del vell- sempre li deia arribat al punt: “Asseieu-vos, pare. No impressioneu el nin”, i tirava un tió a la llar, mentre la mare, que llegia en un racó de la cuina, deia: “Deixau de barallar-vos!” El padrí fent-se l’ofès s’asseia, i continuava: “A mi! Jo que he sobreviscut al camp de concentració de Formentera, i vaig sobreviure al fibló negre de l’illa Maligna! Un respecte! Que encara som el teu pare! Quan m’hagi mort…”

La reducció de la velocitat de la llanxa va tornar a Andreu a la realitat. Havien d’anar a cercar el manescal Jaume. Pau va botar sobre la sorra de la platja alhora que ho feia Pere. Varen varar la llanxa i es dirigiren cap a la casa de Jaume. No era lluny. Tenien pressa. Una gavina va cridar i Andreu va tornar a recordar el padrí. El padrí va morir una nit de tardor. Era una nit obscura i el padrí feia tres dies que agonitzava. Feia tres dies que la casa era plena d’antics amics, vídues d’altres amics, els familiars… Es va voler acomiadar de tots i de cada un i els va fer passar d’un en un a la seva habitació. A ell també el va fer entrar tot sol. Aquella habitació que pudia a mort abans de temps. De mort i suor. Feblement il·luminada per una espelma que cremava a la tauleta. El padrí, tan vigorós, tan cínic, tan fort, semblava una altra persona. El va fer atracar-se, i a cau d’orella li va parlar. Ara, quasi deu anys després, no les recordava totes, aquelles paraules ardents, sospirades amb fervor. Aquell testament oral. Era com un al·lucinant viatge a un món ple d’éssers fascinadors, de dones, de traïdors, d’amistat i força. I després es va alçar del llit i es va recolzar al capçal, ell quasi va pensar que el padrí no havia estat mai malalt i que s’havia burlat de tots ells. “Fill meu -va dir la veu cada vegada més prima del padrí- m’agradaria que llençassis això a la mar”, i li va entregar un rellotge de butxaca. “Jo no he renunciat mai, però amb mi s’acaba el somni…” Va restar callat i continuà: “M’agradaria que fossis mariner, però siguis el que siguis recorda que la dignitat… Merda! Recorda-ho: fot els teus enemics i estima els teus amics… Recorda-ho!” I ell es va abraçar al padrí. Fort. Molt fort. Va sentir com els ossos del vell cruixien. Després va demanar pel pare. I el pare es va tancar a l’habitació amb ell. Tota la nit. A la matinada, el padrí era mort. El pare sortí de l’habitació amb els ulls eixuts i vermells. Va xiuxiuejar amb la mare i tots dos entraren a l’habitació. Poc després el pare, ajudat pels amics del padrí, va treure el cos. El varen dur fins al port i el varen deixar a la coberta del Llamp, el llaüt del padrí. El pare el va deslligar del norai i, d’un bot, ja era a sobre i va començar a vogar amb força mar endins. Ningú no deia res. Tres dies després La Ramona va dur el pare al port. Mai més no va tornar a veure el Llamp ni el cos del padrí.

Uns dies després de la tornada del pare Andreu va pujar l’empinada costa que duia fins al far. Duia el rellotge del padrí i, després de sospesar-ho detingudament, havia decidit complir la voluntat del vell. Jugava nerviosament amb el rellotge. L’obria i el tancava, amb això es va obrir per l’altra banda, i no va deixar al descobert l’esfera i les busques del rellotge sinó una espècie de tampó i un segell. Era el dibuix d’un home que agenollat vencia un lleó. Qui devia ser? Samsó? Hèracles? Unes lletres encerclaven el dibuix. Sindicat de Mariners i Pescadors del Port. I unes sigles. No va entendre què era. Un segell d’un sindicat? El padrí s’havia endut molt de secrets i sense voler, o volent?, l’havia deixat amb molt d’interrogants al cap. Es va apropar a l’espadat que hi havia devora el far. Sentia la sensació absorbent, el vertigen, que l’altura li provocava. Va llençar el rellotge. El va veure com queia fent-se de cada vegada més petit. Un punt negre petit que es va esdevenir en un punt blanc de bromera quan va tocar l’aigua. Just llavors una gavina va cridar. Es va entristir i va baixar la costa del far corrent.

Pau odiava la seva feina. Aquell estiu havia decidit deixar-la. Estava fart de la mar. El fred, la duresa del treball, les condicions meteorològiques adverses, la paga… Ja havia estat parlant amb l’amo d’un dels clubs nocturns que obrien durant la temporada turística. Encara no s’havia decidit a dir res al patró per sentimentalisme. Li feia por, era cert, perdre les estones al cafè després de la dura feina quan arribaven a un port, tenia por de perdre les partides de cartes, els glops de l’aspre vi de la bóta d’en Ramon, li feia por aquell món tan modern, tan exclusiu…, però les troballes de les darreres setmanes l’havien decidit. Això no era just. Sempre ells, i no trobava que fos feina de pescador trobar-se amb el que havien de manejar. Va escopir en terra i va assenyalar el camí als altres companys. Cap a la casa del manescal. Amb una mica de sort tindria cafè fet i els n’oferiria. Era un bon paio, el manescal, malgrat ser de terra endins.

Pere va picar amb força la porta del manescal. Al cap d’una estona es va sentir renou dins la casa. Unes passes lentes que s’apropaven a la porta i, finalment, una veu que demanava qui era. Pere simplement va dir el nom del vaixell; eren tantes les vegades que havien vingut, que ja sobraven les cerimònies. El manescal els va obrir. Es varen presentar. Jaume Serra, que era així com es deia el manescal, els havia obert la porta vestit amb el pijama. Es va disculpar i els va demanar que passassin a la cuina. Ells ja sabien el camí. Va preparar la cafetera mentre li explicaven que aquesta vegada era molt a prop d’aquí. Jaume els va dir que ja sabien que poc podia fer ell, que només era un veterinari. El so del cafè que sortia bullint va tallar les protestes del manescal. Es varen servir una tassa cadascú, i mentre se la bevien i enraonaven Jaume es va vestir. A Pere li agradava la cuina del veterinari. Era d’un color groc fosc i, no sabia ben bé per què, li donava tranquil·litat. Va mirar els seus companys. Andreu, a l’igual que ell, venia d’una nissaga de mariners i segurament acabarien tots dos els seus dies essent-ho. Ja havia sentit que Pau havia parlat amb el senyor Ron, un dels amos de la nit del poble, per canviar de feina. Ho sentia. Pau era un bon company.

Jaume Serra es va vestir apressadament. No calia perdre el temps. Els homes a la cuina escuraren el cafè quan va entrar. S’aixecaren sense motar paraula i sortiren de la casa. A mitjan camí Jaume es va recordar que no havia pres la pastilla contra el mareig. Ara no es podia fer enrere, i encara menys per aquesta raó, se’n riurien i farien rodar la feta pels cafès i parades del mercat, va desitjar que la mar no estigués especialment moguda aquell dia. Es varen col·locar a la llanxa una vegada que estava surant damunt l’aigua. D’una arrencada la llanxa va deixar la caleta i es va perdre per la blavor.

Jaume, que només tenia estudis de veterinària poques coses sabia del que li esperava a alta mar. Des de l’estiu passat havia estat estudiant llevant-li hores a la son, però poques coses havia esbrinat. De sobte, a l’horitzó es va dibuixar una taca negra que lentament s’anava separant en dues. Una, la grossa, era la Maricel. En uns minuts arribaren. La Maricel els va saludar fent xiular la sirena del vaixell.

L’animal, atrapat entre restes de xarxa i dofins, i altres peixos que ell no coneixia, morts. El catxalot era el més gros que havia vist. Tenia la seva pell negra plena de bòfegues, probablement causades per les xarxes de deriva, i algunes ferides deixaven veure la seva carn. L’animal els semblava observar, aquietat. Maniobraven i discutien incansables els tripulants de la Maricel i ells. Hi havia d’haver una manera d’alliberar l’animal de la trampa mortal.

Finalment ho aconseguiren, i l’animal es va enfonsar per tornar a aparèixer uns metres més enllà d’ells. Se sentiren contents. La Maricel va fer sonar el xiulet un parell de vegades i els enhorabona, doctor! dels mariners se sentiren unes quantes vegades. Content, va tornar al port. Havien salvat l’animal!

Tres dies després el repartidor va introduir el diari per sota la porta del manescal. Jaume es va aixecar i mentre la cafetera era al foc va cercar el diari. El va agafar i quan ja entrava a la cuina els seus ulls es toparen amb el titular escrit amb lletres negres: Trobat un catxalot mort a la platja de Llevant.

Va deixar la seva alegria i el cafè sobre la taula.