Francesc Vallverdú

Versions de poèmes

Special Catalan Issue April 1997 Vol 5 Number 2

University of Massachusets (USA)

Jo sóc tot sol -la certesa més nua.

La solitud assenyala el real:

toco el meu front, que és individual

com ho pot ser tot l'altre que em traspua.

Jo sóc tot sol, i sento com em grua

la il·lusió del meu soliu hostal,

on sóc reclòs, dins un clar termenal,

sense sortir de la xarxa que em nua.

Mentre el meu jo s'aferma en la certesa,

el desconhort m'aclapara constant

d'aquest ser tot en qualsevol contesa

i no ser res fora del meu voltant.

Ah, servitud de la humanal feresa

dins l'embolcall més fràgil i esclatant!

The naked truth - I am alone.

Reality staked out by solitude:

since no one else could be exuding me,

the singular face touch must be my own.

I am alone, and am pursued

by the illusion of that isolated home

where I am shut up in a sharply delimited zone,

tangled in nets I don't elude.

While I gird myself in cetitude,

affliction subdues me constant

in this being wholly immewed

in some struggle and never at any instant

being outside my ambit. O fierce-fought human servitude

within a shell both frail and incandescent.

Cada dolor fa més ample l'oblit,

com un redol de mates abrusades

que s'engrandeix en clapes calcinades

sense esborrar la petja del neguit.

Cada dolor s'encara al seu envit

més eixordat pel clam de les anyades:

no sóc mesell, però, a les batallades,

i el meu mirall s'esberla a cada crit.

Sento els records com una llosa immensa

que nega amb fel qualsevol prometença

d'un món bastit, tot nou, en la raó.

D'on surt el foc que revifa el desastre

sinó del fons de l'home i el seu astre,

Leviatan ungit sense perdó?

Each pang spreads oblivion further

like a charred ring

widening a limed clearing

without eradicating the trace of guilt.

Each pang confronts the tab

more deafened by the clamor

of the years. I am, however, not insensitive. I hear

the tolling and my mirror

shatters at each shriek. I feel the memories like a slab

refuting any promise of a society rebuilt

on reason. Whence spurts

the fire re-enacting the disaster

but from the pit of man and his star,

Leviathan anointed without mercy?

Oh, malmesa Hispània

la del bell nom, rosa

de menudes pàtries!

Com podem encara

tolerar que embrutin

el teu nom els bàrbars?

Quan ja no ho deixem tot a càrrec dels polítics

i els hàgim despullat de tots els halos mítics,

quan afirmem de cert que els homes som iguals

i no digui ningú que l'axioma és fals,

quan resolguem els plets al voltant d'una taula

i rebutjant els punys admetem la paraula,

quan s'uneixi tothom si és un foll el qui mana

i el tanquem resoluts en menys d'una setmana,

quan de debò la gent estimi el seu veí,

sia negre o xinès, esquimal o algerí,

aleshores haurem aconseguit la gràcia

de plena humanitat i vera democràcia.

Quando non lasceremo più tutto in mano ai politici

e li avremo spogliati di tutti gli aloni mitici,

quando affermeremo, convinti, che siamo tutti uguali

e nessuno ci dica che l'assioma è svallato,

quando resolveremo i contrasti seduti attorno a un tavolo

e rifiutando i pugni accetteremo il dialogo,

quando ci uniremo tutti se è un folle che comanda

e lo rinchiuderemo, decisi, in men d'una settimana,

quando davvero la gente saprà amare il suo prossimo

sia negro o cinese, eschimese o algerino,

allora avremo ottenuto il privilegio

di piena umanità e vera democrazia.

Nicolás Guillén

Trujillo és mort. Senyor, n'hi ha per creure en Vós

quan us mostreu tan just i tan miraculós!

No és bo de festejar la mort, i horrible és l'odi,

mes, ¿cal ser indiferents al goig que ell ja no ens rodi

pels somnis, incessant, com a cruel voltor

que esperés el final si ens vencia la por?

Puc respectar la mort de l'enemic que juga

joc net: després de tot, si et fa plorar, t'eixuga.

Però avui sóc feliç per la sang que ha brollat

-avui només!-, perquè la Mort ha ben triat.

Que era el Benefactor boig o sa? No m'importa

altra cosa que el mal que el seu record ens porta,

i ni així no es mourà la balança dels planys

que filldeputament va carregar en trenta anys...

Aquest mar de dolor on neden les Antilles,

l'Amèrica del Sud devorada per guilles,

quan trobaran la pau que ara els nega Wall-Street?

Quan, digueu, serà jorn el que avui és sols nit?

El dilema és posat. La nit americana

veu milions d'esguards fitant l'hora cubana.

Nicolás Guillén

Trujillo è morto. Signore, c'è da credere in Voi

quando vi mostrate tanto giusto e miracoloso!

Non è bene festeggiar la morte, e orribile è l'odio,

ma, si deve essere indifferenti alla gioia che lui

più non ci roda in sogno come spietato avvoltoio

che aspettasse alla fine se ci vinceva la paura?

Posso respettare la morte del nemico che gioca

pulito: dop tutto, se ti fa piangere, t'asciuga.

Ma oggi sono felice per il sangue che è sgorgato

-oggi soltanto!-, perché la morte ha fatto buona scelta.

Che fosse pazzo o sano il Benefattore? Non m'importa

altra cosa che il male che il ricordo di lui ci porta,

e neppur così si muove la bilancia dei lamenti

che, figliodiputtana, s'è addossato per trent'anni.

Questo mare di dolore in cui nuotano le Antille,

l'America del Sud divorata dalle volpi,

quando avranno la pace che gli è negata da Wall-Street?

Quando, dite, sarà giorno quel che oggi è solo notte?

Il dilema è proposto. La notte americana

vede milioni di sguardi scrutar l'ora cubana.

Repetim el teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,

com en un desesper, impotent, salta el clam.

Que buits sonen els mots, poble heroic, poble màrtir,

res que no sigui el crit, res per a consolar-t'hi,

res que no sigui el puny encalçant l'estranger

a qualsevol indret on el trobem també.

No oblidem el teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,

perquè tothom pateix una mateixa fam.

No són pas ideals abstractes, evangèlics,

colpint els nostres cors de bondat prou modèlics,

sinó una certitud de vergonya total

pel futur que tu tens, punyit pel pitjor mal.

L'estendard del teu nom -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,

el durem sense pals, indòcil com el llamp,

perquè la teva mort fóra també la nostra:

com podríem, si no, contemplant el teu llostre,

continuar existint, conviure amb l'assassí

del més autèntic fruit d'aquell Nou Existir?

Ripetiamo il tuo nome -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,

nella disperazione, impotente, balza alto il lamento.

Suonano vuote parole, popolo eroico, popolo martire,

niente che non sia il grido, niente per consolarti,

niente che non sia il pugno a incalzar lo straniero.

Non scordiamo il tuo nome -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,

perché ognuno patisce un'identica fame.

Non sono degli ideali astratti, evangelici,

a colpire i nostri cuori de bontà cosí famelici,

bensí una certezza di vergogna totale

pel futuro che hai, roso dal peggior male.

Lo stendardo del tuo nome -Vietnam, Vietnam, Vietnam-,

l'innalziamo senz'asta, ribelle como il lampo,

perché la tua morte sarebbe anche la nostra:

se no, come potremmo, fissando il tuo lucore,

continuare a esistere, vivere con l'assassino

del più autentico frutto di questo Nuovo Esistere?

De «Europe» Nº 464 (décembre 1967)

Traduit du catalan par Antoine Cayrol

Si sobretot odio unes paraules,

si alguns mots em penetren com a fina

traïció, de sobte, inesperada

resposta, si avorreixo la persona

llavors, per un instant, i penso amb ira

solament en els punys, perquè endevino

diàlegs eixorcs, és quan els meus altres,

estroncant-se el badall rere un silenci,

mouen el cap i em diuen:

«És inútil.

No hi ha res a fer. Ha estat sempre així.»

I, a fora, el temps s'escola sense treva.

No conjuro el dolor perquè de sobte,

impossiblement, fugi de nosaltres

com en un joc de mans on renasquéssim,

per la voluntat nostra, no pas àngels

sinó encara diables; ni conjuro

tampoc els plors que pesen tant desfici

amb tanta joia. Més aviat cerco

la humana llibertat del dolor nostre,

que el plany sigui comú i pugui pertànyer

enterament a l'home, com a prova

fefaent de domini i plenitud.

Quan ens veu el mirall aquests ulls tristos,

cansats de no girar-se, fidelíssims

a l'aguait del futur, quan ens recorda

aquest full blanc mateix en què escric ara,

ignorant ben bé com, la minsa atmosfera

que ens occeix lentament perquè no ens llegui

d'adonar-nos-en, quan unes rialles

assassines o còmplices penetren

el nostre pit més fortes que les nostres

llàgrimes, acreixent la gran riuada

del dolor col·lectiu que s'agombola

damunt la nostra terra, quan mig d'esma

girem els ulls enfora, a la mà amiga

que pot acudir, llavors (si encara

vivim, si panteixant i amb els punys closos

guardem l'esper), potser, les nostres passes

un dia deixaran el laberint.

S'il est des paroles que je hais par-dessus tout

si certains mots me blessent de leur fine

trahison, soudain, réponse inespérée,

si, un moment, j'ai cette personne en aversion et pense avec colère

que les poings seulement auront raison

du dialogue stérile

c'est bien lorsqu'un des miens

cachant sous un silence un bâillement

branle du chef et dit:

«C'est inutile

on n'y peut rien, c'est ainsi depuis toujours»

alors que dehors le temps, sans trêve, s'écoule.

Je ne conjure pas la douleur afin que par impossible

elle fuie de nous comme en un jeu de mains

où nous puissions renaître de notre volonté

non point anges, sans doute encore mauvais.

Pas plus je conjure

les pleurs. Leur poids de déficience

après tant de joie. Ce que je cherche

c'est l'humaine liberté de notre douleur:

que la plainte soit commune et appartienne

entièrement à l'homme, preuve

fécondante de domination et de plénitude.

Quand le miroir nous voit, yeux tristes

fatigués de fixer, fidèles

les prémices du futur.

Quand la feuille nous pense

celle-là même, blanche, où j'écris maintenant

ignorant comment la mince atmosphère

nous occit lentement parce qu'il ne nous convient point

de l'avouer. Quand les rires

assassins ou complices pénètrent

nos poitrines plus forts que nos larmes

et grossissent ce fleuve

de la grande douleur accumulée

sur notre terre. Quand indistinctement

nous tournons le regard au dehors, à la main amie

qui ne nous parvient pas, alors, si nous

vivons encore si, pantelants et poings fermés,

l'espoir nous garde, peut-être notre marche

nous mènera un jour hors du labyrinthe.

Nicolás Guillén

Trujillo és mort. Senyor, n'hi ha per creure en Vós

quan us mostreu tan just i tan miraculós!

No és bo de festejar la mort, i horrible és l'odi,

mes, ¿cal ser indiferents al goig que ell ja no ens rodi

pels somnis, incessant, com a cruel voltor

que esperés el final si ens vencia la por?

Puc respectar la mort de l'enemic que juga

joc net: després de tot, si et fa plorar, t'eixuga.

Però avui sóc feliç per la sang que ha brollat

-avui només!-, perquè la Mort ha ben triat.

Que era el Benefactor boig o sa? No m'importa

altra cosa que el mal que el seu record ens porta,

i ni així no es mourà la balança dels planys

que filldeputament va carregar en trenta anys...

Aquest mar de dolor on neden les Antilles,

l'Amèrica del Sud devorada per guilles,

quan trobaran la pau que ara els nega Wall-Street?

Quan, digueu, serà jorn el que avui és sols nit?

El dilema és posat. La nit americana

veu milions d'esguards fitant l'hora cubana.

Trujillo est mort. Seigneur, il nous faut croire en vous

qui vous montrez si juste et si miraculeux!

Ce n'est pas bien de fêter la mort. Horrible est la haine.

Mais, peut-on rester indifférent à cette joie qu'il ne tourne

plus dans nos rêves, incessamment comme un cruel vautour

qui attend au finish si la peur nous vaincra.

Je puis respecter la mort d'un ennemi qui joue

franc jeu -après tout sa dureté nous aide-

Mais aujourd'hui je suis heureux du sang qui a jailli

-seulement aujourd'hui- car la mort a bien choisi.

Qu'il fût ce Benefactor, fou ou sain. Seul importe

ce mal collé a son vivage

Sa mort ne fléchira le fléau de ces deuils

que ce fils de putain accumula en trente ans.

-Cette mer de douleur, oú nagent les Antilles

le Sud des Amériques rongé par les chacals

Quand aura-t-il la paix que refuse Wall-Street?

Dites, quand donc viendra le jour sur toute cette nuit?

Le dilemme est posé. La nuit américaine

de millions de regards fixe l'heure à Cuba.

Paul Éluard

Cal, també, que el meu cant no neixi sempre en ira,

que en un de tants moments s'aturi a la pujada,

com aquell qui, volent trucar a l'última porta,

pren alè...

Ara em plau de sortir a la finestra

i acostar el meu esguard a la ciutat, que em nua

més eficaç potser que sense aquestes pauses

al combat durador. Perquè no sóc cap àngel,

perquè no em vull heroi sinó un home, m'agrada,

sense reserves, no deixar d'assumir res:

la joia i el dolor, i les petites coses

del goig quotidià com la taula o el llibre.

Il convient, je le sais, que ce chant ne naisse

toujours dans la colère.

Parmi tous ces moments en choisir un de joie.

Celui qui veut atteindre la porte la plus haute

doit prendre souffle aussi...

J'aime me mettre à la fenêtre

prendre sous mon regard cette cité, vision

nécessaire au long combat.

Car je ne suis un ange

je ne me crois héros. Homme, j'aime

ne rien laisser hors de mon amour

joies et douleurs sans réserves et dans le quotidien

des choses et la table et le livre.

(Traduit du catalan par Antoine Cayrol.)

De Antologia de poesia catalã contemporânea,

choix et traduction de Stella Leonardos. São Paulo: Monfort, 1969.

Paul Éluard

Cal, també, que el meu cant no neixi sempre en ira,

que en un de tants moments s'aturi a la pujada,

com aquell qui, volent trucar a l'última porta,

pren alè...

Ara em plau de sortir a la finestra

i acostar el meu esguard a la ciutat, que em nua

més eficaç potser que sense aquestes pauses

al combat durador. Perquè no sóc cap àngel,

perquè no em vull heroi sinó un home, m'agrada,

sense reserves, no deixar d'assumir res:

la joia i el dolor, i les petites coses

del goig quotidià com la taula o el llibre.

Convém, sim, que meu canto não nasça sempre em ira,

que num dos muitos momentos se detenha na subida,

como alguém que, querendo bater à última porta,

toma fôlego...

Agora me apraz sair à janela

e achegar minha vista à cidade, o que me prende

e é mais eficaz, talvez, que sem estas pausas

no combate duradouro. Porque não sou nenhum anjo,

porque não me quero herói mas homem, gosto,

sem reservas, de não deixar de admirar nada:

a alegria e a dor, e as pequenas coisas

do gôzo cotidiano como a mesa ou livro.

Automàticament, empesos per la inèrcia

o pel simple desig de canviar de vida,

escollíem llavors, uns quants només, els claustres

de la Universitat, mítica fortalesa

reservada al diner -o a l'heroic sacrifici.

Hi entràvem somnolents encara, amb un ingenu

fervor de batxillers, disposats a deixar-nos

menar per Sant Tomàs. Però els dubtes saltaven en els nostres setze anys fluentment i sempre

corrien a l'encalç d'impossibles respostes.

Així ens vam desvetllar, qui corrents qui no gaire,

una tardor esplendent.

Els murs no recordaven

una joia semblant: era molt endarrere,

molt enllà de la nit, on calia girar-nos

per comprendre un esclat com aquell. Les xerrades

immòbils, d'un plegat, esdevenien sòlides

converses, expectants esguards d'aquella vida

que ens veia resistir, malgrat tot els esforços

tots els instants brutals a fer desaparèixer

la mateixa raó. Per això triomfàrem

quan semblàvem vençuts. El nostre clam s'havia

inserit en la carn popular com a símbol

de nous redreçaments. En aquell instant érem

gairebé el seu cervell, o com l'animal jove

que engresca els fatigats...

I van tancar les portes

que només s'obriran per un esclat de llum.

Automàticament, impelidos pela inércia

ou por simples desejo de mudar de vida,

escolhiamos então, uns quantos, apenas, os claustros

da Universidade, mítica fortaleza

reservada ao dinheiro -ou ao heróico sacrificio.

Lá entrávamos sonolentos ainda, com um ingênuo

fervor de bacharéis, dispostos a deixar-nos

conduzir por São Tomaz. Mas as dúvidas surgiam

em nossos dezessete anos fluentemente e sempre

corriamos no encalço de impossíveis respostas.

Assim despertamos, alguns logo, outros mais tarde,

certo outono de esplendor.

Os muros não recordavam

alegria semelhante: era para muito atrás,

muito além da noite, que tinhamos que nos voltar

para comprender um arrebatamento com aquêle. As falas

imóveis, de súbito, se tornavam sólidas

conversas, expectantes olhares daquela vida

que nos via resistir, malgrado todos os esforços,

todos os instantes brutais para fazerem desaparecer

a própia razão. Por isso triunfamos

quando parecíamos vencidos. O nossos clamor se havia

inserido na carne popular como símbolo

de novos levantes. Naquele momento éramos

quase seu cérebro, ou como o animal jovem

que arenga os fatigados...

E fecharam as portas

que só se abrirão por um crepitar de luz.