Quan la llum, baixant dels turons,

furtiva com un lladre de cavalls,

va a posar-se, encara abans d'obrir-se,

en llampecs i esquinçades, al fil del cel,

jo em trobo, sense ni pensar-ho,

allí a l'illa, just enmig del sol.

Com una barca de paper de roba

que rellisqui lenta enmig del mar,

empesa per un aire que acaba d'aixecar-se,

així vaig io, atordit per un somni,

a perdre'm dins d'un mar de sensacions.

Em sembla ser una gavina damunt les roques,

o una papallona que es banya al sol,

o una mosca petita que acaba de despertar

i ja té par del bec d'una oreneta.

I vaig, i vaig empès per un vent

sense saber per on he d'anar

mentre el sol, amb la cua sempre més ampla,

faixa a serpentina barques i mols.

Llavors em desperto, obrint bé els ulls,

i m'adone de que l'illa no hi és...

què jo sóc sense barca i sense mar.

Així el mev anar per ànecs i esculls

es fa somni, es fa il.lusió,

i jo, com una mosca petita tot just desperta,

acabo boca endins de la voraç realitat.