La flamarada

Alt -en l'excessiu clamor

o en l'exagerat silenci- amor,

com rossinyols de la llum el cor

s'arca cap al cel. No persegueix

altre voi que un sentiment

lleu, escapat potser a moltes trampes

i a molts tempestats, fi

rastre d'ales pel sender. He

cercat la llum i ets qui vull,

doble vaixell amb carga. Cap altra

té una bodega tan replena: tot el plor

i el riure, el minvat plaer i la pena.

Tu ets un camell assedegat

d'un esguard, meva reclamada llàgrima,

i desafies l'extenuant set d'una travessera

entre una pedrera d'estels. Aquest

és el desert que t'encadena en brames

a viure -com esclava- el massa amor.

Però si acostes els llavis

al gust d'un somriure

ja és rescat: els dies

de les taronges i de la menta

tornen a perfumar. Dintre nostre

conquereixen major crèdit els somnis,

on es perden i es troben les coses,

Més que totes les paraules escrites

per la ploma d'un poeta.

Els rossinyols cridaners, només,

-plomes lleugeres al vent

que van veure encendre's la lluna al cel-

saben quina follia empeny el gronxador

entre alegria i dolor. Els nostres somnis

posseeixen una clau: l'espera

d'una veritat més gran. Nosaltres,

en l'alegria de l'horror,

ànimes de vells rossinyols

més enllà de la vida

albirem l'espurneig d'aquella llum

que ens omple els ulls maquillats,

més segura de cada nostra saviesa.

Ignazio LECCA