Quan vagis lluny porta'm

una fior o una coseta;

una curiositat.

Porta'm un pom de tot,

una esquella de mar

d'alli d'on glaqa,

un tub plomat del Titicaca,

una ploma d'indi de debò,

un déu africà;

la pèrfida rosetta d'orient

o la gomada llàgrima

de l'Hevea d'amazones.

Si aniràs lluny conta'm

de la frenesia de colors

que enlluerna

les asèptiques aurores boreals,

de les comarques que el no res

els li fa terme;

conta'm dels pobles

que animen el món de treball

com les abelles el rusc de primavera,

de les instintives processons d'ocells

migradors i els equinoccis

dels molts camins fets.

Però recorda quan vagis lluny

de no dur-me llàgrimes d'homes

de no contar-me dolors de pobles

que aci llàgrimes i dols

en tenim des de sempre

com per distreure'ns la vida.