Ets com el temps, i vas

lentament, a passes de pallet,

sense aturar-te,

sense mai voltar-te

on arriba l'esguard,

lluny

i més lleny

aixi, tu vas.

Cap a on

ruina aquell nùvol

al mont cremat, nu, dolgut

com les roques del Carso.

No m'esperes, ni et tires,

que el teu cap

de reina

no es digna de sotjar pel muscle.

Darrere, el no res

que no tira, que no veng

i no convenç.

Sol

més enllà de l'horitzó

més enllà i més enllà, després de la nau

de nùvols encara per caure

des del teu desitjar el premi,

que no procuri dany,

ni afany

hi ha l'estel amb cua

dificil de perseguir.

Antonio CANALIS