A Esther

En una estació ja superada

de les nostres existències

-tu l'acabaves d'estrenar-,

vaig dir-te que no hi havia camins.

Que part davant tenies

la selva inescrutable...

No em podies entendre llavors.

Tu inauguraves partida d'escacs.

Jo venia dels anys tèrbols

que suscitaren en mi

una visió rompuda del món,

per bé que vitalista malgrat tot.

No dubtis que volia que tinguessis

una vida serena i plena.

El millor que desitja un pare.

Però tement que un dia

et trobessis, aix mateix, voltada

de fosca i llops i runes,

vaig afanyar-me a prevenir-te.

No hi ha camins preestablerts

per a aquells que cerquen la ventat.

Has traspassat el llindar, la invisible

linfa d'ombra personal.

Imagina't d'ara endavant

que maniobres una nau

enmig de la mar. Poclràs,

en la tempesta, guiar-te pois senyals

lluminosos i pois simbcls astrals.

Ningù, però, pelerà menar per tu

la teva singladura.

Tanmateix, no perdis la le.

Cada cosa existent seta els estels

té el seu desti justificat.

Esbrinar-lo pot ocupar la vida.

Contempla, doncs, el món amb parsimonia.

Tot el bc que sembris no esperant res,

el serà retomat amb satisfacció suprema.

No Li ha altra senda

que la que ras vencent obstacles.