|
Adosat el cos
Adosat el cos, la cambra Entre els records que algun naufragi, que el port Traduia, entre onades discretes, besos innats a uns llavis Que es vessaven com la fusta vella de l'albada. Restava un tros de gerani miserablement Entre les dents agres de vidre. I entre les dents del vidre un òpal d'aixella. Un cendrer anatòmic i invisible Que devoraves amb fúria, amb un desig irreductible i frenètic. La cambra restava al camp, desolada, pressa facil de les parets, Encenall, derrota d'uns ulls celests que es glaçaven, de vegades Tot l'amor triomfant dins d'una lletania visceral. Es fossava el cos el.lètric de l'amant. Destrossant la nuesa i els marcs de la porta. Degotant la sang px un carrer ple de natges buides i secretes, O aqueixa impossibilitat d'un setge, d'una cella entre els pins. L'amant, l'amant, suicida de les hores Crepuscul i vent de carn i dacsa, restava Un toll a la porta de blaníssim cristall I uns dits tremolosos, i unes sines. La mort era experta i ignorant en l'amor, Era cel i llenç en blanc i uns llavis dins d'un propra. La cambra et tanca la porta, els cabells bruns i el cos, llevant Olors de safir i d'estrella, un buit gelat En la humitat d'uns llavis salabrosos, plens d'arrels, Plens d'arrels quotidianes.
Joan Sants i Martí
|
