La nit suau ens

esvarava passejades

La nit suau ens esvarava passejades

per nostra nova coneixença, tornant

i anant, finss el darrer cau,

aci a la vora del penùltim llumi

hi nasqué del teus llavis com un afany

el nostre racò d'amor devastador,

un afany que espenta cadires i

doblega espills retrovisors,

omplint-me boca i mans el teu afany,

petites perles de la nit, engolides totes.

per l'insomne deler de la teua boca

i aixi, estranys, trobàrem el sol

parant taula a d'altres convidats.

Guardàvem encara qualque secret

inutil de dir sota clarors tan clares,

un lloc o un altre, puix

les nostres ciutats pareixien intercanviables.