Comence a escriure, potser noo

amb les crits esberlats, amb albes que no he pogut cercar

molt més enllà de la memoria i l’oblit,

indague les xarxes i els cossos subtils,

el per què de la mort, o aqueixa tomba de roma i velíssima,

plena de fulles que l’autumne vomita anb lentitud,

i és ara quan fa fred, més fred encara,

i passen taxis per una tarda sense pluja,

que jo, solitar cos de fusta i de ciment,

nomès he pogut fabricar, d’aquestes arrels, alguns records. :

he deixat les mangranes

dins d’un cel foscant, les he deixades

i resten com horitzò, sense escriptura.

No mai gosaria oblidar les vesprades amargament,

les pagines tan blanques i escrites,

o el seu cos seré, ple de taques, que t’evoquen,

i és ara mateix quo ho recorde, no ahir, ni mai,

quan cau solemnement el sol d’aquest gemec

entre l’asfalt únic de la cambra,

dins del seu obscur designi. Albire el paissatge fosc des

d’aquell fort entre les roques, ple de cranes que, més enllà, m’espera

com només un carrer quiet de la roma paradisiaca.

Amb les pupil.les esglaiades, els vaig comptant com cireres, de dos en dos,

i ara roden pels congostos carrerons de la vella ciutat, de la ciutat vella

a un carrerde roma

a un carrerde roma

i el seu nom no hi ve

només entre les fulles d’un vell cementeri antic