El dol ara escridassar

El dol ara escridassar

les campanes del ventre,

quan un nítid gemec

es barreja amb l’espuma de l’adéu.

Fresques ombres de matinada

guien un feble rierol,

adormit encara

prop dels teus llavis.

Un estol de murades

ha esvalotat runes d’absències

que niuen en el fosc penya-segat

de les tèrboles mirades.

Perdures en el camí dels dies,

absort per l’obscur silenci

que acomiada les tenebres

del teu àlgid pensament.

T'encamines cap al polsim

tenebrós de l’oblit,

per l'esfereïdora presència

d’un emmuradament fitorador.

Palpeges la fosca vítria,

el seu nu silenci

i les arrels de l’ombra

que allargassa el secret.

Palpeges la fosca,

l’ombra de la fosca,

l’ombra de l’ombra

allargassa el silenci.

Precs de murades.

Antonia ARBONA i SANTAMARIA